Guerres líquides

06.07.2015 | 08:44
Guerres líquides

Enfront de la concreció de les trinxeres, en l'últim mig segle les guerres han adquirit un rostre líquid, ubic i imprevisible. Si ens posem primmirats, l'origen del terrorisme es remuntaria a la resistència dels espanyols i els russos contra Napoleó, però ha estat en aquests últims cinquanta anys quan, sense la delimitació del combat entre exèrcits regulars, ha adoptat la seva naturalesa actual. Com a artefacte cruel de la propaganda, el terrorisme aspira a algun tipus de legitimitat, per mitjà de la vella retòrica de la puresa i del maniqueisme: les nacions minoritàries enfront dels Estats opressors, les classes obreres enfront de la patronal, les colònies enfront dels imperis. Va ser a la dècada dels seixanta i dels setanta, en plena Guerra Freda, quan es va produir una renovada eclosió d'aquests moviments, segurament finançats per l'URSS, que percebia el potencial del terrorisme com a eina de desestabilització. La lluita de classes s'entremesclava amb l'emancipació dels pobles, l'esquerra amb el nacionalisme identitari d'origen romàntic i conservador: Brigades Roges i Baader-Meinhof, ETA i Hamas.

La lògica assassina del terrorista requereix d'una identificació moral que vagi més enllà de la pròpia vida. Quan un està disposat a immolar-se perquè hi ha veritats més importants que un mateix, llavors la vida dels altres, sobretot si són l'enemic, tampoc val més que aquesta presumpta veritat. El relat èpic se serveix en forma de martiri i d'assassinat. Els palestins utilitzaven nens per atemptar contra els israelians. Bin Laden va llançar dos avions plens d'innocents contra les Torres Bessones. El nacionalisme radical basc va convertir en gudaris els assassins, mentre imposava el silenci a les víctimes. La idea clau és que fins i tot el terror exigeix algun tipus de legitimitat ideològica per resultar operatiu. Per això sovint sentim que s'ha de dialogar amb els terroristes, encara que no, per exemple, amb les màfies. La possessió de "la veritat" una veritat arcaica, agressiva, mentidera actua com un combustible del mal, que persistirà mentre funcioni aquesta determinada narrativa. No en va, el final del terrorisme a Europa va coincidir tant amb el seu descrèdit ideològic i social com amb el col·lapse del bloc soviètic.

D'aquesta dinàmica cal fer-ne una lectura adaptada als nostres dies. Si, com va profetitzar Huntington, ens endinsem en un conflicte de civilitzacions, l'islamisme ha decidit prendre la iniciativa. En clau política, l'inici del segle XXI va tenir lloc a Nova York l'11 de setembre de 2001 amb la iconografia dels avions suïcides. La capital del món va ser doblegada, però no es tractava només d'això, sinó també de llançar un missatge cap a l'interior de l'orb musulmà. Res s'allunya gaire de la vella doctrina del maoisme que reclamava les bondats de les catàstrofes. D'una banda, l'Occident que es regira inquiet després de la successió d'atemptats, deixant rere seu si algun brot de xenofòbia, més social que política; de l'altra, s'anuncia una inestabilitat creixent als països àrabs, les forces de seguretat semblen incapaces de mantenir l'ordre: Síria o l'Iraq, on els cristians orientals són massacrats; les pugnes entre xiïtes i sunnites, amb el petroli i la religió de fons; el doble atemptat, fa uns dies a Tunísia, que dinamita durant un llarg període de temps el potencial turístic i econòmic de la regió. El terrorisme aconsegueix així victimitzar els musulmans a Europa i debilitar els seus propis estats. Un dels grans temors del futur passa per considerar la possibilitat que alguns països africans o orientals caiguin en mans de grups terroristes, com en certa manera va succeir ja a l'Afganistan amb els talibans. El somni del califat.

En la Història res és lineal, ni molt menys estable. Europa envelleix a marxes forçades, amb una frontera immensa per defensar. El caos econòmic al sud de la Mediterrània augura massius moviments migratoris en el futur. El terrorisme líquid, sense centre aparent, ni nucli sòlid, recorda als cent caps de la figura d'Hidra. Al final, un cop més, la qüestió del relat resulta crucial. Vull dir que l'Occident pot i té l'obligació de mantenir a ratlla el fanatisme islàmic, però que és a dins de les societats musulmanes on s'ha d'aixecar la veu amb claredat en contra de l'extremisme.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema