No hi ha cap mena de dubte que el panorama polític de casa nostra ofereix un munt d'interrogants. Al setembre tindrem unes eleccions catalanes i no sabem a hores d'ara com s'articularan les candidatures. Si fem cas d'algunes declaracions, tot fa pensar que es poden agrupar diverses plataformes on les sigles dels partits poden restar del tot difuminades. I a finals d'any, eleccions a Espanya amb Podem i Ciutadans com a nouvinguts.
Al debat, però, de si les eleccions són catalanes, autonòmiques o plebiscitàries, cal afegir-hi l'interès de dues formacions per ocupar l'espai de centre. Moltes ve?gades s'ha afirmat que el centre no és una ideologia, sinó una manera de fer política. Algunes forma?cions com el FDP alemany representaren posicions liberals en matèria econòmica o en drets civils que van desenvolupar en governs de coalició tant amb els conservadors del la CDU com amb els socialistes del SPD. Aquests partits poques vegades arriben a superar la barrera del 10% de vots. Però gaudeixen d'una gran influència. Es diu fins i tot que tenen una base de militants que en qualsevol moment podrien formar un govern d'excel·lència, però que mai no serien capaços de guanyar unes eleccions.
Davant el gir independentista de CDC a Catalunya, que fins i tot compta amb la CUP en el seu camí cap a Ítaca, o la poca cintura del PP a l'estat espanyol, és lògic que altres grups vulguin ocupar el centre polític en uns moments en què el PSOE té l'alè de Podem al mateix clatell. I ja no parlem dels casos de corrupció que han estat decisius per dinamitar la classe política. En aquest sentit les darreres declaracions de l'extresorer del PP Luis Barcenas, són perquè Rajoy i els seus assessors tremolin de debò. Les enquestes reflecteixin un espectacular descens en la intenció de vot popular, al costat de l'ascens de Pablo Iglesias i els seus. A Catalunya, l'aparició d'una mena de Catalunya en comú podria ser letal pels interessos del procés que pretén encapçalar Artur Mas amb el permís dels d'"mnium i l'ANC.
Davant d'aquest escenari, Ciutadans a Espanya vol fer de xarnera i ja reclama el centre polític. Fins i tot el seu líder, en una afirmació un pél agosarada, es proposa ser l'Adolfo Suárez en un futur immediat. Un dels pilars bàsics de la transició espanyola és reclamat des de posicions liberals per tal de cercar acords i consensos. Els propers mesos de ben segur poden ser molt interessants i veurem com es comporta Albert Rivera, que per cert parla molt bé, però que cada dia haurà de mullar-se més. Metroscopia li ofereix aquest mes de juliol un 15% de vots en unes eleccions estatals, la qual cosa atorga a Ciutadans una posició de privilegi al llarg d'aquests propers mesos.
A Catalunya aquest paper correspondria jugar-lo a Duran Lleida. No des de posicionaments liberals, sinó des d'un espai democratacristià. Hom té la impressió que ha estat massa mesos desaparegut i ha perdut pistonada, però un espai centrista hi és. I això és indiscutible. És evident que el PP i la seva líder estan del tot amortitzats. Des del famós dinar de La Camarga, Sánchez-Camacho no n'encerta ni una i fins i tot el seu mateix partit li ha perdut la confian?ça. D'altra banda, Ciutadans esgri?meix una política lingüística que l'allunya d'una franja important d'electorat de centre. Unió té l'oportu?nitat de jugar aquest paper si de de?bò Duran comença a treballar i a recórrer el territori. No n'hi ha prou de rebre empresaris i viatjar pel món. En èpoques pujolistes, alguns electors votaven CiU a Catalunya i AP/PP a Espanya. Ara Unió i Ciutadans podrien agafar el relleu. Però l'operació no serà fàcil.
