La casta i la xusma

«El daltabaix, l'enrenou causat per l'emergència imprevisible de Podem ha provocat un fort desassossec en els dos grans partits, el PP i el PSOE»

08.07.2015 | 09:19
La casta i la xusma

He manllevat el verb «desconstituir» a Iñaki Gabilondo, qui recentment en una entrevista que li va fer el Gran Wyoming a El Intermedio, afirmà que l'Estat espanyol havia entrat no en un procés constituent, sinó «desconstituent». Efectivament. Es tracta de desconstruir, de «desconstituir», de reformar radicalment la constitució, de foradar la fossilitzada i inamovible constitució, incrustada en la pedra d'un ahir que ens resulta molt remot (el temps emocional és subjectiu) i esborrar-li aspectes inútils, que ja no tenen sentit, i afegir-n'hi de nous més actuals, creats per la realitat canviant. És estúpid pretendre mantenir unes lleis que van tenir raó de ser abans, però que ara no reflecteixen el present, igual d'estúpid és negar que contempli les noves realitats socials. Ara bé la marmòria constitució, anomenada eufemísticament Carta Magna, només es pot modificar amb dos terços de les dues cambres, les Corts i el Senat, el que significa que la Constitució es perpetua a ella mateixa eternament tot invalidant qualsevol canvi.

Gabilondo va contraposar la «xusma» a la «casta», dos mots que va reprovar en el moment de pronunciar-los, però que li servien per diagnosticar periodísticament el moment present. La «casta», vocable introduït per Podem en el llenguatge periodístic, designa la classe política aristocràtica; la seva majoria són professionals del dret, economistes, catedràtics d'universitat i si bé algun cop s'ha colat com a ministre algun paleta o electricista de l'UGT, com va ser el cas del ministre d'en Felipe González, José Luis Corcuera, que proletaritzava com un guarniment el govern del PSOE, nogensmenys sempre universitaris de prestigi han retingut el poder. El cas de l'Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, dona sense feina oficialitzada, és recent; vull dir que la seva tasca no estava contemplada dins les categories laborals tradicionals. La xusma, gent baixa i vil, són, doncs, els nouvinguts que estan sacsejant la somorta vida política espanyola.

Si ens situem en el PSOE i el PSC dels anys 1977, 78 i 79 fins que va assolir el govern de l'Estat espanyol (1982) la coincidència, l'estreta versemblança amb el nou partit Podem, és del tot justificable. També els entusiasmats militants eren gent del carrer: autònoms, assalariats, empleats de banca, professors etc. Partit Socialista Obrer Espanyol. Obrer! Aquells joves menyspreats pels franquistes i per l'aristocràcia política de l'UCD i AP (Aliança Popular d'en Fraga Iribarne) trobaren aixopluc en el PSOE. També un equip de professors d'universitat, Alfonso Guerra, Tierno Galván, José Borrell, etc. dirigien el partit, com ara passa a Podem, que està format per una cúpula de professors de la Facultat de Ciències Polítiques als que se li han sumat jutges, economistes, advocats, i molta classe mitjana com gent desesperada sense feina i autònoms. Podem és la versió del PSOE posada al dia; joves amb arracades penjades al nas, tatuatges, cabells llargs, noies destraleres, de passat atrevit en oficis boirosos, fora del sistema i de l' ordre establert. S'ha cruspit al PSOE, l'ha deglutit i l'ha actualitzat. Gent múrria, mediàtics, que es belluga amb desimboltura pels nous canals de comunicació de masses.

(A principis de la dècada dels 80 a Italià la vella i rònega classe política, filla de l'aristocràcia de dreta i d'esquerra, defensora del quietisme polític, enfangada en la corrupció i conxorxada amb les màfies que pul·lulen per les illes i per la península, fou reemplaçada per uns emprenedors moderns, que s'havien fet a ells mateixos. Un equip de govern presidit per en Berlusconi, format per nous dirigents empresarials, va substituir el model polític tradicional, fracassat pels escàndols de malversació de bens públics).

En el cas actual de l'Estat espanyol de moment no hi veig grans industrials, ni empresaris de prestigi en l'organigrama de Podem, sí gent del barri, botiguers, treballadors, professionals i gent molt indignada amb els partits convencionals corcats per la corrup?ció. Certament hi ha un gros col·lectiu enrabiat per la impunitat i el cinisme dels grans partits polítics. Per altra banda després de l'experiència italiana de la parlamentària Cicciolina, que la seva única idea política consistia en l'exhibició dels seus atributs femenins, poc importa si alguna militant de Podem s'ha dedicat al pornostar, això forma part de la seva intimitat exclusiva i ningú pot emetre judicis morals perquè cadascú fa lliurement amb el seu propi cos el que millor li sembla, mentre no esquitxi el veí o no representi una càrrega social, en el sentit que la comunitat no li ha de pagar els seus excessos.

El daltabaix, l'enrenou causat per l'emergència imprevisible de Podem ha provocat un fort desassossec en els dos grans partits, el PP i el PSOE, també a Catalunya a CiU, ERC i al PSC. Es diria que l'alternativa bipartidista ha finit, els recanvis periòdics entre el PP i el PSOE, ara un nou competidor que lluita per centrar-se -puix el centre és el trampolí al poder-, vol arrabassar-los el poder. No amaguen de la seva pretensió, sempre han dit que havien vingut per quedar-se i per guanyar les generals i tenir al seu servei l'eina més poderosa de totes, el BOE.

Els dos partits conservadors estan commocionats, no saben què fer, quin camí han de trescar per bloquejar l'avenç de Podem i anorrear-lo. El PP ha passat a l'atac frontal i propagar la millora econòmica, el PSOE, desarmat, s'ho rumia encara, remuga, botzina, no pot dir que ells són Podem, ni Podem els ho permet perquè vol mantenir una oceànica i clara distància amb les dues forces que han dominat sempre la vida política espanyola.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema