La caixera del supermercat en una concorreguda plaça de Figueres està farta. I amb posat desenganyat, li diu al client: «Cada setmana la mateixa cançó, vénen uns nens, sis o set; entren dient que venen a robar i se'n duen el que volen». Són una mena de llops infantils. «I no els podeu retenir?», li pregunta el client, tan suat i carregat de iogurts amb bífidus actiu, llet i aliments industrials. «Sempre enganxem algun, quan vénen els Mossos ens diuen que no val la pena denunciar, que entraran i sortiran; quan vénen els assistents socials, diuen que estan desesperats, que no saben què fer i que denunciem, a veure si reben una lliçó i canvien de comportament».

La part més patètica de tot plegat, segons la noia, és quan criden als pares de les criatures. Segons diu, justifiquen als nens perquè són coses sense importància. Bromes d'infants. Són bones persones. Com si l'aprenentatge de ser un lladre, en una edat tendre, no justifiqués una bona reprimenda al teu fill. Quina mena de valors tenen alguns per justificar una conducta lamentable i perillosa, perquè molts individus que es dediquen a pràctiques il·legals van començar amb robatoris infantils? Són conscients d'això? Som conscients de la societat que estem fent, on, pel que sembla, poder robar si es pot, és vist com una conducta poc criticable.

El client, carregat dels iogurts amb bífidus i altres andròmines, està a punt de caure de cul, i decidir que val la pena fugir a Madagascar per construir-se una fortalesa, lluny de misèries i degradacions socials. I pensa en les nits toledanes, com diuen a Castella, que està passant. Té les finestres de casa obertes de bat a bat, per deixar passar un ventet que no arriba o és massa calent. I no falla: cada matinada igual. No és suficient suportar el brogit del camió de la brossa i el reciclat. Passa gent a la matinada. I és igual que siguin hores de descans: l'home dorm malament perquè la gent que corre de festa, parla, xiscla i escolta música com si fos de dia. Com si no importés el descans dels altres. Com si les normes d'urbanitat no s'haguessin inventat. Com si en el món fóssim nosaltres sols. Pur egoisme. I els demés no importéssim. És l'època del caloret saharià, la crisi i la por al «corralito». Amarats de suor per la xafogor, arriben els Roig, els Fernández o els Rodríguez del Cap i casal, per buscar la pau a la nostra costa i als nostres pobles. El problema és trobar-la.

Mentrestant, a la capital, els queda la recança que les bandes de lladres georgians no decideixin passar-se per casa seva, a provar la resistència de la porta cuirassada.