La taula del fons

08.07.2015 | 09:19
La taula del fons

En el nostre trànsit diari tendim a mirar el que tenim més a prop. És normal, perquè els nostres ulls s'adeqüen a un enfocament fruit del costum i la rutina, i perdem allò que en termes cinematogràfics es denomina profunditat de camp. Només quan prenem consciència de la nostra capacitat d'observació mirem més enllà del pla ordinari, aquell que ens informa del que tenim al davant i que permet reaccionar a la immediatesa.

Però hi ha, a la realitat, nombrosos elements ocults al primer cop d'ull. Això val per la taula del fons d'un bar (que, com m'ha fet notar una incipient escriptora, és la més interessant), per les primeres files d'un cinema o el passatger més amagat del vagó de cua del metro. Són persones que tenen l'estrany do de situar-se a la màxima expressió de l'anonimat, però que transpiren amb la seva aureola, amb la seva presència, un relat molt suggestiu sobre la vida en societat. Són éssers que, precisament pel seu afany (voluntari o involuntari) de passar desapercebuts, diuen molt de la tendència contrària, és a dir, d'aquells que se serveixen de qualsevol oportunitat de l'espai i el temps per reivindicar-se com a protagonistes d'una autobiografia imaginària.

Per tant, les escenes de transició del dia a dia acaben articulant-se a partir d'una elecció: ser el secundari de vides que s'autoproclamen úniques i fagociten les dels d'altres, o bé reconèixer el paper d'aquelles que no pretenen significar-se en res, però que en canvi apuntalen el somni de sorprendre's a cada racó de la nostra quotidianitat. Per això fem bé de mirar aquesta taula del fons, d'aturar-nos a determinades portes que hi ha a banda i banda d'un passadís, o de buscar la mirada d'aquells que l'abaixen, però somriuen quan els hi trobes, i encara no han entès les seves inabastables potencialitats. Tot això és la clau per fer bona la màxima de Paul Éluard: hi ha altres mons, efectivament, i són en aquest.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema