Vindran els anys, i amb els anys la calma

08.07.2015 | 09:19
Vindran els anys, i amb els anys la calma

Divendres passat vaig anar a la platja amb la meva germana estimada i estirades a la tovallola -ella llarga i blanqueta estirada llegint (no pas intrigues vaticanes, que llegia Salinger) i jo amb el cap recolzat a la seva panxa- ens explicàvem les coses que ens agraden molt. Coincidíem en el llegir, que ens ve de família. A ella li agrada molt tocar la batucada i a mi m'agrada molt sopar al sofà mentre miro una pel·lícula. Tornàvem a coincidir amb els gats. A ella li agrada molt escoltar música i jo no li vaig poder explicar una altra de les meves coses preferides perquè és massa petita. I així anàvem fent i va anar passant la tarda. Després hi he pensat una mica més perquè al final la vida va d'això: de les coses que t'agraden. I de saber-t'ho muntar bé per poder-les fer. Tantes voltes per entendre una cosa tan petita.

La vida va de les coses que t'agraden però també de les que no t'agraden gens. Sobretot va de tenir-ho clar, perquè ens pot passar que ens pensem que no ens agrada una cosa que en realitat ens fascina o que ens agrada una cosa que en realitat ens sembla una merda. I llavors quan descobrim que això ens fascina i allò ens sembla una merda ens traiem un pes immens de sobre, una llosa, i respirem i som una mica més feliços.

Fa uns anys vaig descobrir que m'agrada fer coses amb les meves amigues -t'acompanyo a comprar-te unes sabates, anem a caminar per les deveses, véns a dinar a casa el meu germà dissabte?- però que la idea de femuncafèiensposemaldia no em sembla gens seductora. Homes que em llegiu, no sabeu el que és la mirada escrutadora d'una dona que et pregunta «com va tot?» al davant d'un te a la canyella. Des que ho he deixat sóc una mica més feliç ?-i amigues que em llegiu, sabeu que si s'ha de parlar d'una cosa important faré tots els cafès que calgui-. No m'agrada l'art contemporani -i no és que em sembli una presa de pèl, encara és més greu: és que els que ho fan es pensen de debò que diuen coses interessants- i no penso anar a córrer -perdó, a fer running- mai més perquè ho trobo profundament avorrit i cansat. En canvi els para-sols sempre m'havien semblat una horterada i ara he descobert que fan una ombra fresqueta i que m'agrada dinar-hi a sota, com el divendres, amb la meva germana al costat.

Tornant de la platja, al vespre, vaig anar a les festes del barri de la Processó, a Salt. Fa uns anys em pensava que els vestits no m'agradaven. Ara sé que sempre m'han agradat -i que me'ls mirava amb enveja- però que em feia vergonya posar-me'ls. Ara ja no me'n fa i a la festa hi vaig anar amb un vestit vermell estiuenc i preciós. Abans també em pensava que no m'agradava ballar: m'equivocava; també em feia vergonya. Ara ja no me'n fa i divendres vaig ballar fins que va plegar l'orquestra. I mentre ballava amb el meu vestit vermell i em sentia feliç pensava: per què no he descobert les coses que m'agraden tant abans? Per què he hagut de perdre tant de temps? Però els anys són el preu, oi? Vindran els anys, i amb els anys la calma. Que em jugo amb la decadència de la carn.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema