L'estiu és propici a trobar-se i xerrar de tot. Sol haver-hi una inevitable posada en comú del que es viu o es pensa fer en aquest període en què, si es pot, la gent s'escampa molt. Sempre hi haurà un moment per explicar-s'ho, tant si s'ha anat xano-xano al santuari dels Àngels com si t'has mudat per anar al sopar del capità d'aquell creuer per mars exòtics. Aquest 2o15, amb eleccions municipals encara calentes, surt també a la conversa l'espectacular augment de sou d'uns quants alcaldes, regidors, assessors i companyia.

Després vindrien els temes clàssics de cada any; elles parlen dels resultats dels bronzejadors; ells van sumant els quilòmetres dels que estan «de Rodríguez» (no sé si l'expressió ja té equivalent a la nostra immersió linguïstica). Tot lliscava plàcidament, a la tertúlia, on tots els temes quedaven cuits a la seva pròpia salsa, fins arribar a una qüestió referent als restaurants d'aquest país. A alguns els va portar molta diversió sentir explicar que un cuiner prepara una truita amb patates i la serveixen amb copa, i el cambrer t'ha d'explicar prèviament com t'hi has de posar a menjar-la; d'altres trobaven molta inventiva en allò d'un plat titulat «sopa de farigola del Montgrí collida a les vuit del matí», però es preguntaven què deuria ser la sopa, rodolins a part. Sembla que hi ha la tendència a liquar-ho tot, tot el que es pot portar a taula, com una conseqüència d'aquella tramuntana que ens va venir de Roses.

Sense deixar de passar revista virtualment a les taules dels restaurants freqüentats es va entrar a parlar del líquid teòricament més transparent, l'aigua, a seques, en la seva puresa més original, l'aigua sense gas i sense res que tothom es pot beure a taula. Això sí, fresca, però no regalada. La fama de bona nena de l'aigua queda en dubte quan es llegeix el preu que es paga per ella. Molta gent el desconeix. S'està pendent dels plats contundents i dels vins de renom, però l'aigua sembla que no tingui preu, i en té: entre els amics algú s'hi havia fixat i s'enfilava perquè cobren el que volen per una ampolla d'aigua. En un tímid intent d'aproximar-se al preu pagat, una mena de subhasta a l'alça, es va certificar que en algun lloc es paga a més de tres euros el litre que, si anéssim en pessetes, equivaldria a més de cinc-centes pessetes, allò que es deia més de cent duros. Si la carta de vins és una espècie de maroma, entre qualitat i preu, on restaurador i client acorden confiances i equilibris, sembla que l'aigua haurà de merèixer, també, l'honor de tenir carta pròpia si vol recuperar la seva reputació de bona nena. Alerta als atracaments a ampolla armada. Més clar, l'aigua, s'havia dit antigament. Ara la dita hauria de passar una revisió, tal vegada ser sotmesa a una sessió de control o, com a mínim, presentar-li una moció per a obrir una línia d'investigació:? sempre en aquella tradició de remoure-ho tot perquè tot continuï igual. Probablement estigui voleiant per sobre de l'ampolla una protecció de llibertat de preu, ?amparada per decret. Fa mala espina que el preu de l'aigua sigui absent de les tupides cartes d'arreu. Siguem realistes, tampoc no cal esperar que aquest tema surti als programes dels polítics perquè l'aigua és teòricament incolora, ?inodora i insípida. Tot això no ?compta a les batalles pel color, per l'olor i pel gust.

Una de les coses més repetides a l'hora d'alertar sobre el futur del turisme és que els abusos dels gremis protagonistes poden matar la gallina dels ous d'or. Però és que el turisme, aquesta esquena on es poden penjar tantes llufes, també es pot ofegar, senzillament, amb aigua sense gas i sense res, aquesta aigua que ara abandona la seva transparència i es torna massa tèrbola.