Mentre aplaudim el ponent en Josep M. em xiuxiueja: «Ja sé de què anirà la teva propera columna» i m'ensenya un missatge de mòbil amb una notícia que li acaba d'arribar: «Només una dona per a cada nou homes en l'elit de la ciència europea». Li demano que me l'enviï.
Estem asseguts a la primera fila amb els telèfons a la butxaca. Noto que vibra el meu. Intueixo que és el missatge del meu company de fila: he vist de reüll que arrossegava els dits per la pantalla del seu telèfon. La curiositat em corseca. En Josep M. i molts altres col·legues coneixen bé la meva afició als temes de «sexe i ciència» (i és per això que ell dimarts va poder exercir d'endeví). Comença la següent ponència i per moments oblido el tema.
És l'hora del «descans-cafè». Tots ens aixequem i desenfundem les nostres maquinetes planes multiusos. I és ara que, en els passos que em condueixen a la cafetera més propera de la sala contigua, puc llegir l'alarmant notícia. Fa referència al nombre de dones, en comparació al d'homes, que enguany han aconseguit finançament del Consell Europeu de Recerca en la categoria Advanced grants, que és el programa més prestigiós d'Europa. I és que tenint en compte totes les ajudes concedides i en totes les categories del Consell Europeu de Recerca, només un 21% han estat destinades a científiques.
Veient aquest greu problema, es van introduir alguns canvis com ara eliminar la part d'autoavaluació per a la selecció, atès que alguns estudis demostren que les dones no fan promoció de si mateixes «tan bé» com ho fan els homes. Francament, no sé si això és bo o és dolent, però sí sé que a la nostra societat «tenir ego» és molt eficaç per assolir fites.
