Els pescadors anomenen «clova» el marisc amb petxina o curculla, com es diu aquí: cloïsses, tellerines, pagellides, rossellones i, naturalment, els musclos de roca que, segons Josep Pla, eren el marisc més fi del país. D'ostres no en tenim, però antigament, segons els romans, les millors de l'imperi es produïen a les nostres costes, particularment a Barcelona. Curiosament, el fruit de mar de clova més apreciat, l'ostra, es menja crua, igual que el més humil, la pagellida, patellida, peixellida, etc. Tot i que amb aquesta, als temps de privacions, se'n feien sopes, com a Cadaqués o a les Canàries.

Altrament, els pescadors deien que la clova no s'adiu amb el suquet -cosa que alguns restauradors se salten ja que afegeixen musclos, rossellones etc., als suquets- però si amb l'arròs.

Però ultra aquests mariscos de clova prou coneguts, al nostre litoral, segons les zones, n'hi ha d'altres que no ho són tant. Per exemple la caixeta, també coneguda com peu de cabrit. La caixeta és un mol·lusc bivalve amb una closca gruixuda i vermellosa, que per obrir-la té una clau que cal treure, potser d'aquí ve el seu nom. Té una carn una mica dura, però ens ofereix un sabor intens i concentrat que està a mig camí dels musclos, els dàtils o les navalles. Se'n fan sopes i es posa a la pasta. Al delta de l'Ebre s'anomena capseta, i a Vinaròs (Maestrat), caixeta. A les Balears s'anomena peu de cabrit -que no s'ha de confondre amb el peu de cabra o percebe-. Es troba des del Mediterrani i Atlàntic oriental (des de Portugal a Angola). Normalment es preparen simplement bullides, al vapor, a la planxa o a la brasa en uns pocs minuts i amb un bon raig d'oli o una vinagreta. També es poden fer a la marinera (ceba, tomata, all, julivert, vi blanc).

El dàtil de mar és una petxina una mica més mes llarga que el fruit de la palmera, s'assembla a aquest pel color i per la forma. Viu incrustat en algunes roques calcàries submergides, en cavitats que el mateix realitza perforant les roques i obrint profundes galeries mitjançant la segregació d'àcids. És exclusiu de les costes centrals i meridionals de Catalunya, Illes Balears i costes valencianes, fonamentalment. A Catalunya es troba, entre l'Ampolla, al golf de Sant Jordi i el riu Llastres. Per pescar aquest marisc cal bussejar i trencar la pedra amb un martell, o dinamitar-la, activitats prohibides, naturalment. Jo una vegada vaig tenir la sort que el Peixerot, de Barcelona, me'n va oferir, i també uns amics valencians. El seu sabor és fi i delicat, únic. Entre el musclo -però seria no fer-li justícia- i la navalla, a la qual segurament, supera en finor. La millor manera de delectar-nos amb aquests dàtils és fer-ho molt poc cuits. Simplement a la planxa. Es poden saltar, també, amb una mica d'oli. O es poden fer en arròs.