Si tot un Eduardo Mendoza atorga a una família xinesa un paper rellevant en la seva darrera novel·la, ja és indiscutible: han vingut per quedar-se, i sobretot per quedar-s'ho tot. Més val que ens resignem, aprenguem mandarí i aprofitem la primavera per tenir algun rotllet, perquè la resta serà treballar. Els esquimals tenen 600 paraules per definir el color blanc, però no és res comparat amb les 6.000 dels xinesos per definir «treballar» en els seus diferents matisos: treballar fins caure mort d'esgotament, treballar fins esborrar les línies dactilars, treballar fins oblidar el nom dels fills, treballar en lloc de menjar... En canvi no tenen cap paraula que signifiqui «descans» ni «vacances». El cristianisme no ha arrelat mai entre els xinesos perquè es van assabentar que Déu va descansar el setè dia, quin tros de mindundis.
Es van quedar els basars, les perruqueries -innovant-les amb el «final feliç»- i els bars. La majoria de prostitutes són ja xineses, i un amic meu -els homes no anem mai de putes però sempre tenim un amic que sí- assegura que són les més afectuoses. Això era només la punta de llança, i han començat a comprar clubs de futbol i grans empreses, la darrera Miquel Alimentació, la més important de Girona. No trigaran a adquirir les grans companyies energètiques amb els seus exministres enganxats a les butaques i tot.
Com a membre de ple dret del tercer món és normal que Espanya sigui objectiu dels xinesos, que fa temps que dominen l'Àfrica i Amèrica. En un reportatge de la BBC el presentador insinuava al president d'una empresa xinesa que compra la majoria de fusta de l'Amazònia que la Xina practica un nou colonialisme. El xinès, somrient -sempre somriuen, tant és Fumanxú arrencant-te la pell a tires o una meuca fent-te l'amor, això darrer ho sé perquè m'ho ha explicat un amic, no sé si ho he dit abans- va respondre:
- Colonialisme era el que feien vostès els anglesos, que anaven als altres països a robar. Nosaltres ho paguem tot.
