La crisi grega d'aquestes setmanes ha evidenciat la vigència d'un dels enunciats més interessants a l'hora de descriure l'economia global: el trilema de Rodrik. Postulat per un economista turc de la universitat de Harvard, Dani Rodrik, el va desenvolupar en el seu llibre La paradoja de la globalización: en analitzar la relació entre globalització, Estat-Nació i democràcia, va afirmar que les tres són incompatibles i només poden funcionar de dos en dos. Així, els Estats poden aplicar normes de la globalització que impliquen costos socials, si s'obliden de la democràcia (com va passar amb els governs «tècnics» elegits, en diferents moments, a Itàlia o Grècia). Amb la convocatòria del referèndum de finals de juny el primer ministre grec, Alexis Tsipras, va voler prioritzar el principi democràtic, dins del seu Estat-Nació... amb la voluntat il·lusòria de reduir els efectes de la globalització en la seva economia, tal com s'ha vist en les renovades exigències dels creditors al seu país, si no volia ser expulsat de l'eurozona.
Per a Rodrik, la solució al trilema (en el cas de la Unió Europea) passaria per ampliar la democràcia a Europa (reduint el dèficit democràtic de la majoria de les seves institucions) i accelerant la cessió de sobirania, dels Estats als ens continentals. No obstant això, el drama grec apunta el contrari: no només Tsipras ha buscat una solució «nacional» per als seus problemes (inoperant, en la pràctica), sinó que en la majoria de països del nord i centre d'Europa no paren de créixer les formacions que exigeixen defensar els interessos nacionals, mentre els partits tradicionals abans dominants (cristianodemòcrates o socialdemòcrates) o no defensen la integració o estan en crisi davant la rivalitat de formacions populistes, a esquerra i dreta. Així que el trilema seguirà amb vida durant bastants anys.
