Això és no conèixer Catalunya. És no conèixer el nacionalisme català. És no conèixer la dialèctica pràctica dels nacionalismes, que es retroalimenten. En això, Rajoy s'equivoca una altra vegada. Com també es va equivocar Aznar. Tots dos, volent aconseguir l'efecte contrari, han animat el nacionalisme català.

La llei és la llei, però cal raonar-la. Té el seu sentit, però abans de voler aplicar-la a totes passades cal explicar-la. A més, les lleis es poden canviar. Les lleis són per a ordenar jurídicament la vida social segons millor convingui a la col·lectivitat en les circumstàncies adequades. En aquest sentit, aprovades democràticament, són de compliment obligat. El que no són és un parapet per a la defensa de posicions partidàries ni un mur de contenció, com el famós «no passaran». Ni ho són ni es poden utilitzar per a fer-ne.

La fèrria actitud legalista del president Rajoy en la defensa de l'Estat de dret és incomprensible, i si no va acompanyada de la pedagogia necessària es pot convertir en un frontó contra el qual reboten totes les pilotes de reclamacions legítimes.

Ni el Govern central ni el Partit Popular, que el controla, ni el mateix Rajoy, han sabut construir un discurs suficientment raonat, comprensible i atractiu sobre els avantatges d'una Espanya com a Estat plurinacional, divers i cohesionat al mateix temps, per contraposar-lo al que sí que ha sabut fer i divulgar, de manera contagiosa, el nacionalisme. És, segurament, la seva gran carència en aquest terreny.

No serveix, el «no». Encara que sigui legal. Les lleis s'estiren tot el que poden, no més, en una societat dinàmica i amb aspiracions diverses. Quan es generalitza la idea que la Constitució, amb el temps, s'ha convertit en un cadenat, és que no s'ha aplicat adequadament o que ha arribat el moment de revisar-la, de modificar-la, perquè respongui a les necessitats actuals del bé comú.

Amb el «no passaran», el que s'aconsegueix és agreujar les coses, alimentar l'enfrontament, anar perdent el terreny que es deia voler preservar. La societat catalana no és bel·licosa, però cobra coratge en els enfrontaments. La seva tendència a agrupar-se, a «fer pinya», en les reclamacions que considera legítimes i desateses o negades, amb més rotunditat que raonaments comprensibles, és d'una tossuderia sorprenent.

És el que passa en el panorama actual, bastant confús i contradictori, de la política catalana. Confusió i contradiccions que no la faran recular en les seves pretensions amb arrels històriques, culturals i sentimentals, molt fortes. El discurs del «no», per molt legal que sigui, no és suficient.

La força de la història mil·lenària, de la cultura arrelada en el poble i el profund sentiment d'identitat, sempre acaben saltant o rebentant les comportes.

No val, senyor Rajoy, el «no passaran». Algun dia i per algun lloc -amb bones maneres o amb males maneres-, passaran, si s'entesta a atrinxerar-se en un mur de calç i no en un de comprensió i de raonaments més convincents que els dels contraris.