l'actitud del comptable Bárcenas em recorda, cada vegada més, la del policia Amedo, aquell barroer del GAL que col·locava una bomba a França i després es registrava en un hotel amb els seus veritables cognoms en ordre invers: gran esforç de camuflatge. Els dos marquen paquet, es mostren desafiants, fanfarronegen i porfidiegen. Perquè saben que poden. L'amplitud d'espatlles, el seu mer desplaçament, indica que el comptable dels millors temps del PP (per descomptat, dels més productius) és algú que no accepta un no per resposta. Quan un Estat, o els que el representen, usen la llei, que pretenen aplicar-nos als altres, com si fos el cony de la Bernarda, els servidors de grau inferior es presenten com a menors abusats.

I fins a cert punt ho són. Fins que aflora el desvergonyiment: quan el Partit Podrit va assegurar que no tenia res a veure amb els diners dels comptes suïssos de Bárcenas, l'al·ludit va aprofitar per carregar amb la responsabilitat i dir que sí, en efecte, que eren el producte de sàvies inversions: tot per a mi. El vistós reclam de Grècia (usat com a mesura de les nostres pors) ens ha fet perdre de vista certa descomposició interna, una pudor familiar, però no per això menys notòria: Bárcenas diu que el Partit Patibulari es va finançar il·legalment des del 82, quan Fraga n'era tinent. Són molts anys perquè no s'adonés algun membre del gremi de les punyetes (d'encaix). Si fossin periodistes, ja els haurien fet fora de l'empresa.

La Pústula Purulenta va aixecar una vivència alternativa a la Constitució que diu defensar: que paguin els altres, trinca el que puguis, ven les empreses públiques i espavila. Que no t'hagi d'amnistiar Montoro, que queda molt malament. Com tot corrupte sol correspondre amb un corruptor, sorprèn la discreció amb què són tractades les empre?ses més magnànimes. Deu ser que no descarten tornar a untar els untats, per torns i rigorós ordre jeràrquic, així els nervis s'aplaquen i retrobem el camí del creixement per la vall del Baztan o per aquí.