Fa anys, en una paradeta a Sousse, Tunísia, em vaig menjar un meravellós sandvitx tunisià de tonyina, ou dur, pebrots, ceba, harissa -que l'endemà em va provocar una gastroenteritis i febre alta i em va tenir dos dies sense poder sortir de l'hotel-, escoltant el soroll de la pluja (plovia molt a Tunísia, quan hi vaig anar) i llegint un llibre de Peter Handke. Però tot i així, guardo un record molt bo de Tunísia. Al darrere de la paradeta, a les muralles de la ciutat vella, hi havia una gran inscripció a favor de Habib Burguiba, que va ser el "president vitalici" de Tunísia des de 1957 fins que va perdre el cap a causa de l'edat i va ser deposat pel cap de la seva policia política (un clàssic en la història de les dictadures i les revolucions). "President vitalici" era un eufemisme bast per amagar que Burguiba era un dictador, però de totes maneres no va ser un dictador ni massa cruel ni massa estúpid. A Tunísia els drets de la dona eren molt més amplis que en qualsevol altre país del Magreb, i a més els drets socials eren bastant acceptables i no es limitaven a ser un simple simulacre. És a dir, que Tunísia era un país pobre amb una economia en precari -parlo dels temps anteriors al turisme massiu-, però ?al?menys gaudia d'unes condicions de vida relativament dignes.

Solem creure que els canvis polítics radicals porten també les transformacions socials més radicals, però això no és veritat. Si Tunísia té ara la legislació més liberal i la Constitució més reformista de tot el Magreb, això no es deu a la "primavera àrab" ni als nous governs que han substituït Burguiba i al seu successor, el cap de la policia política. Per descomptat que aquests governs han actuat amb una extraordinària sensatesa, apostant pel consens en comptes de l'enfrontament civil seguint l'exemple de la Transició espanyola, però la tradició en certa forma liberal d'Habib Burguiba -liberal en matèria de costums i en matèria d'economia- va ser la causant que hi hagués a Tunísia un cert substrat social que rebutjava l'integrisme i l'autoritarisme.

Ara per ara, si hi ha un país que odien els gihadistes i tots els seus amics i encobridors i tots els ximples útils del "bon rotllo" que justifiquen i comprenen els gihadistes perquè són pobres i explotats i exclosos, aquest país és Tunísia. Quan jo vaig estar a Sousse el turisme hi començava a arribar i s'estaven construint hotels per tot arreu, però vaig veure un home que obria solcs en un camp amb una arada romana estirada per un dromedari, tal com segurament s'havia fet fa milers d'anys. I tot i així, els tunisians amb qui vaig parlar em van semblar gent oberta, cordial i molt assabentada de les coses. I a diferència del Marroc, on sempre et segueix, vagis on vagis, una banda de borinots que et convida a comprar catifes o et vol presentar un cosí que té un restaurant amb la millor "pastela" o que t'ofereix unes mosques cantàrides que són molt més potents que la viagra, a Tunísia et deixaven circular amb una gran llibertat. Ningú es ficava amb tu, ningú t'importunava, ningú et preguntava on anaves o què volies o què buscaves. Un alleujament per a qualsevol que hagi intentat caminar a la seva bola per un carrer qualsevol de Marroc.

Ara fa uns dies, a Port el Kantaoui, molt a prop de Sousse, un estudiant universitari de 23 anys va matar a trets, amb un kalaixnikov, 39 turistes occidentals que estaven parant el sol a la platja i a la piscina d'un hotel de la cadena Riu. L'estudiant va matar fredament senyores grans, nens, famílies senceres, qualsevol que se li posés per davant. Les raons? Com és natural, no hi ha cap raó que pugui explicar un fet així, i quan algú la busca, és que en realitat és un ximple o un psicòpata. Els bàrbars del Califat Islàmic van justificar la matança a Twitter perquè Sousse era un "catau de la fornicació i l'apostasia". I un antic raper tunisià, Emino, que abans cantava la fornicació i l'apostasia fins que el van condemnar per possessió de marihuana i va fugir a Síria, on es va afiliar al Califat, va felicitar l'assassí pel seu bon treball i les seves bones intencions. Els conversos sempre són els pitjors, i en el Califat, per desgràcia, abunden els conversos, que creuen trobar en aquesta versió rigorista i psicopàtica de l'Islam una forma de canalitzar l'odi que senten cap a tot el que signifiqui llibertat, pensament lliure o capacitat de gaudir de la vida.

I mentrestant, la nostra esquerra més suposadament radical segueix sense voler adonar-se del que significa el gihadisme perquè els mals segueixen sent la CIA i els oligarques. Anem bé.