La gran xiulada

14.07.2015 | 15:06
La gran xiulada

Als espectadors adolescents dels telefilms policíacs nord-americans dels anys setanta ens atreien els cants de les sirenes d'ambulància, policia i bombers que amanyagaven els dies dels gratacels de vidre i acer i les nits dels carrers insegurs de Nova York, Chicago i San Francisco. Poc després, aquesta simfonia va arribar als nostres carrers, molt més segurs, molt més petits, molt més baixos, potser per recordar que aquí hi havia l'Estat, vetllant per la nostra seguretat, o potser perquè quan hi ha un aparell per fer soroll sempre hi ha un ximple que l'acciona. El soroll acceptat, en aquells dies, era el del despertador, encarregat d'entrar amb alarma a la suspensió de l'alerta del son. En aquells dies, la gent confiava més en la memòria i en l'atenció que ara, quan aquestes dues capacitats han estat cedides a la tecnologia i els seus incessants xiulets.
El primer objecte digital de consum van ser els rellotges Casio d'inicis dels vuitanta, que donaven l'hora en números i feien sonar els puntuals i impertinents senyals horaris a l'interior dels cinemes. El pijo del Casio es va fer legió, dècada i escaig després, deixant sonar el telèfon mòbil al teatre, a la sala de conferències, a la reunió de treball, especialment en els temps del furor Sintònic personalitzat.
Les màquines que no et resolen res quan deixen de funcionar o no funciones com elles et saluden enarribar i et donen les gràcies en marxar. A la forta Espanya en què vaig créixer així es definia la cortesia francesa: on nosaltres pensàvem «vés a la merda», ells deien «excuse moi». Ara vivim entre xiulets i flautes quan la nevera avisa que li tanquis la porta; el cotxe, que et cordis el cinturó de seguretat; el whatsapp, que algú t'està parlant per escrit; el forn, que ja està el pollastre; el camió, que va cul enrere; el semàfor, que passis; l'ordinador, que ja està encès; el...

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema