La síndrome de Lugo és un trastorn mental encunyat pels psiquiatres arran d'un partit de futbol Girona-Lugo d'infaust record, després del qual els aficionats gironins es van emprenyar amb l'equip que havia guanyat en lloc de fer-ho amb els seus jugadors i tècnics, que són els que havien deixat passar l'oportunitat d'assolir l'ascens de categoria. Des de llavors es qualifica d'afectats per la síndrome de Lugo tots aquells que busquen explicacions exògenes als seus propis errors.
Actualment la síndrome de Lugo es manifesta també en la política, especialment entre el sobiranisme català. Davant de les enquestes que no donen majoria parlamentària als partits independentistes el que es porta és acusar, denostar i si s'escau insultar els no independentistes, no només per no ser-ho -que ja seria motiu suficient per marginar-los- sinó pel simple fet d'existir, ja que si no fos així només hi hauria independentistes. Qui està afectat per la síndrome de Lugo està convençut que PP, PSOE, UDC, Podem, C's, ICV i fins i tot els indignats del 15-M han ordit una conxorxa amb l'únic objectiu de restar suport a l'independentisme. Compten amb el suport de la majoria de premsa, dels sindicats, de les patronals, d'alguns clubs de botxes i de les agrupacions joteres aragoneses. Ningú es pregunta quin tipus de polítics i líders tenen els partits independentistes, que cada dia que passa perden suport. El simple fet de preguntar-s'ho és de botifler. Segons els afectats per la síndrome de Lugo, la culpa no és de la corrupció de CiU, ni de les polítiques de dretes de Presidentmàs, ni del suport d'ERC a les actuacions del govern, ni del cansament envers la pantomima anual de l'11-S, ni de la desconfiança creixent dels ciutadans que estan farts que els prenguin el pèl, ni del vodevil d'una llista amb polítics o sense, única o plural. No. La culpa que cada cop hi hagi menys independentistes és de Podem, d'UDC i d'El Mundo. I del Lugo.
