Hi ha la tendència molt generalitzada d'identificar l'estiu amb el bon rotllo, i així ens ho venen des dels anuncis de gelats amb protagonistes de fesomies impossibles d'aconseguir amb el seu consum, fins els curtmetratges de promoció cervesera que urgeixen d'una bona dosi d'alcohol per ser ràpidament oblidats. Aquest positivisme és comprensible: es tracta de l'estació de les vacances, del bon temps i aquesta mena de treva ambiental que et permet ignorar el rellotge mentre socialitzes.
Però, durant aquest període, també es produeixen algunes renúncies i alguns buits que, per més que vulguem compensar amb el premi mental de l'oci i el descans, s'erigeixen en veritats palpitants i reveladores. A l'estiu és, per a un alumne de primària que sap que canviarà de companys el següent curs, un comiat agredolç, un nus a l'estómac que només combat amb les promeses d'incerts retrobaments. Per a un imminent estudiant universitari és la sensació que això s'ha posat seriós, perquè quan torni a una aula cada examen avaluarà la funcionalitat de les seves decisions. Per a un treballador «full time» és una aturada necessària, però també un adéu inquiet a algunes màgies quotidianes, a la persona o persones amb qui dia rere dia teixeix complicitats que apunten a prometedors projectes compartits. Per als que no tenen feina, és una observació desesperant de la diversió aliena, perquè el seu rellotge ja fa temps que s'ha alentit i no sembla voler marcar l'hora desitjada. Per a un autònom és un simple ajornament de feines pendents, o bé una simple reordenació de les hores invertides per poder arribar a final de mes. Per als pares i mares separats, és meitat il·lusió i meitat enyorament per obra i gràcia d'una distribució pactada de dies; per als viatgers habituals, la constatació que en temporada baixa és viu molt millor.
L'estiu és una gran estació, no hi ha dubte: ens emmiralla a les nostres mancances i a les nostres angoixes i, d'alguna manera, ens obliga a pensar en els seus antídots.
