Per a què serveix la Filosofia?

Aquesta era la primera qüestió que plantejava als alumnes quan feia classes de filosofia. Els comentava de forma contundent que la filosofia no serveix per a res, per a res pràctic, ni per guanyar diners, ni per fer avançar la maquinària industrial, ni donar llum als domicilis ni als carrers de la ciutat. Justament la meravellosa grandesa de la Filosofia és la seva pròpia inutilitat, doncs no és un mitjà, sinó un fi en si mateix, ja que per definició és estimar el saber de forma abstracte sense esperar cap recompensa econòmica. En l'actual moment històric, amb greus dèficits espirituals on el valor de les coses s'interpreta en termes pragmàtics d'aprofitament mercantil o d'aplicabilitat immediata, ens convé més que mai el discurs desinteressat que transmet la filosofia.

Així doncs, pretenia convèncer als estudiants que les coses infructuoses, les immaterials, les que no tenen una funció pràctica, són les més cabdals per a l'ésser humà, les que més ens emocionen, les que decideixen moltes de les nostres activitats i les que més humanitzen; aquests sabers ineficaços els representa la cultura en general i específicament la religió, la llengua, la música, l'art (pintura, música, escultura), l'artesania, les manualitats i les tècniques amb fi decoratiu.

Els volia demostrar que si ara per art abracadabrant, estrany, s'esborrés la pintura de tots els quadres del món, s'esmicolessin les escultures, s'esfondressin les piràmides i temples antics, no passaria res, tanmateix seria una pèrdua irreparable espiritual del patrimoni artístic i cultural de la humanitat, del que més ens reconcilia amb la nostra intimitat moral i intel·lectual, puix que ni la física, ni la química, ni la matemàtica no saben res d'ètica. Altrament si s'esberla un pantà, es trenca un pont, ens tallen el subministrament de l'electricitat o del gas, si la industria farmacèutica deixa d'elaborar medicaments, tota l'estructura productiva i econòmica se'n va en orris. Aquesta és, doncs, la gran diferència entre el saber contemplatiu i el saber encarat a la utilitat i a l'eficàcia productiva: la cultura pragmàtica.

S'ha de donar més importància a la filosofia en el batxillerat i s'ha de presentar de forma atractiva, ha de ser un diàleg amb els filòsofs i no un mostrari d'informació petrificada del que pensaven, quasi esotèric, llunyà i aliè. El professor ha d'insistir que, malgrat la seva pròpia inutilitat, no és cap fotesa, sinó que ajudarà a l'estudiant a pensar per ell mateix i es plantejarà qüestions actuals, arrapades a la vida pràctica i social.

Cert que la filosofia del segle XX ha apartat els problemes metafísics, la temàtica més tradicional de la Filosofia, tot considerant-los pseudo-problemes. Que s'hagi desinteressat per aquestes qüestions no significa que no importin. La gran preocupació de la filosofia contemporània, el neopositivisme, ha estat l'anàlisi del llenguatge, la crítica a la ciència, i l'escorcoll sistemàtic dels fonaments de la Filosofia. Tasca que calia escometre. Tanmateix la Filosofia ha deixat d'orientar-nos, de ser un discurs racional que intentava escatir el significat de l'existència com plantejaven Sòcrates, Plató, Aristòtil, Epicur, Spinoza, Kant, etc.

Montaigne afirmà que no sabem viure i el més important de tot és aprendre a viure. Es cabdal sentir-se sorprès meravellosament per la vida, per la bellesa i pel goig de viure, que és el que ens demostra que estem vius perquè quan hom no experimenta cap curiositat intel·lectual, no s'emociona per res i deixa de sentir espiritualment, està mort.

Buscar la felicitat en les coses materials caduques no ens reporta una satisfacció duradora ni completa. Protàgores escrigué: «l'home és la mesura de totes les coses», certament l'home les defineix i les valora, no obstant actualment les coses mesuren els homes i les possessions acaben per posseir al propi posseïdor, no n'és l'amo, n'és el seu servent. Hi ha gent que busca aixopluc espiritual i consol en les religions a fi de resoldre els problemes vitals, nogensmenys ajuden a trobar respostes davant situacions com la mort o alleugereixen moments difícils de suportar. La religió és eficaç pels creients, pels que tenen fe. La religió és una fugida del jo, per contrast, la Filosofia t'endinsa, t'enrosca gratament en el propi pensament.

Els filòsofs, les persones amb capacitat de raonar de forma abstracta, manifesten idees, en viu contrast amb la gent que només sap parlar de coses, dels altres o d'ells mateixos. Hi ha qui parla d'idees i qui parla de coses i aquest és el criteri que aplico per mesurar les persones. «Els homes tendeixen per pròpia natura al saber i tan bon punt coneixen què és una cosa, immediatament, es posen a buscar per què és», Aristòtil, Metafísica. Plató: «La passió específica del filòsof és l'admiració i aquest és el principi de la metafísica». Admirem, admirem-nos, filosofem.