Vivim en un país de somni. És comprensible el reiterat lament del treballador condemnat a fer hores a l'oficina sota el raig de l'aire condicionat. Per contrast, només de creuar la porta a la fi de l'horari laboral, aquest mateix treballador tindrà feines a escollir entre la rica i variada oferta de la societat de l'oci: concerts a la fresca, cinema, gastronomia per llepar-se els dits, orxates i gelats a cada cantonada, excursionisme en un entorn natural envejable... Ah, i el cap de setmana, a la platja que hi falta gent! Amb un sou d'Ada Colau tot això es pot fer i molt més. Que també hi ha els cursos de reciclatge, l'estudi d'idiomes si es vol per Internet, les hores solidàries dedicades a una ONG, l'anada a la perruqueria, al metge i la passejada per les botigues amb l'última moda als aparadors. Un pot fer el turista al propi país mentre treballa i després encara pot planificar un viatge i anar a fer encara més el turista en un dels centenars desitjats destins. Si tot això es pot fer amb el sou retallat de la Colau o de David Fernández de la CUP, em pregunto per què els multimilionaris tenen ara mateix el món tibat i deixen tanta gent sense feina a la misèria?
