Ja en la meva època d'estudiant universitari vaig començar a sentir parlar de la necessitat de reformar el Senat. Ara, després de quinze anys ensenyant Dret Constitucional, la suposada pretensió de canviar el model de la Cambra Alta es manté encara que, amb el pas del temps, la meva esperança que la classe política abordi el tema d'una vegada per totes es redueix gairebé al no-res. És per això que, quan el 2012 es va anunciar la constitució d'una Comissió destinada a estudiar la suposada modificació del Senat, no m'ho vaig prendre gaire seriosament. I em va passar exactament el mateix en llegir fa algunes dates les declaracions del seu president, convocant una reunió d'urgència per intentar a la desesperada un acord -encara que fos de mínims- per portar a terme el desitjat objectiu abans que finalitzi la present legislatura.

A dia d'avui, el que hauria de ser una assemblea de representació territorial amb un protagonisme rellevant dins del Poder Legislatiu s'ha convertit en un còmode retir per a càrrecs públics en fase decadent, en un refugi d'imputats a la recerca de capacitat, en un hemicicle que llangueix a l'ombra del Congrés dels Diputats. Recentment es va publicar la notícia que el Partit Popular hi prepara el desembarcament de bona part dels seus expresidents autonòmics, com Pedro Sanz (la Rioja), Luisa Fernanda Rudi (Aragó), Alberto Fabra (Comunitat Valenciana) i José Ramón Bauzá (Illes Balears), i antics alcaldes com Rita Barberá. Tots ells comparteixen la circumstància d'haver hagut de cedir els seus llocs de comandament després de les últimes eleccions autonòmiques i locals.

De totes maneres, no es tracta d'una forma d'actuar exclusiva dels conservadors. També el Partit Socialista va fer el mateix en l'anterior cita a les urnes de 2011 amb Marcelino Iglesias (Aragó), Francesc Antich (Illes Balears), José Montilla (Catalunya) o, posteriorment, José Antonio Griñán (Andalusia). Però potser l'exemple més cridaner sigui el de Miguel Zerolo, que va ser alcalde de Santa Cruz de Tenerife per Coalició Canària, imputat diverses vegades i fins i tot amb alguna sentència condemnatòria ja en el seu haver. Mesos enrere, els mitjans de comunicació es van fer ressò del contingut d'una conversa obtinguda per ordre judicial en la qual el mandatari nacionalista explicava perfectament el seu cas particular a un altre interlocutor. En concret, li recomanava com canalitzar la seva carrera, afirmant que «després podràs ser senador de la Comunitat Autònoma, que és una cosa supercòmoda i tranquil·la, que et permet fer el que et surti de la...». Els punts suspensius són prou il·lustratius com per obviar la continuació de la frase.

Per dir-ho d'una altra manera, els partits polítics han convertit el Senat en un cementiri d'elefants, un premi de consolació per als que no han revalidat el càrrec que ostentaven, un lloc on arraconar velles glòries en hores baixes, el suculent pas intermedi que precedeix un retir gloriós, la prolongació inexplicable d'una trajectòria que hauria d'estar liquidada més que de sobres. Perquè a diferència del Congrés -en el qual tots els seus membres són elegits pel poble-, alguns dels senadors ni tan sols adquireixen aquesta condició a través d'una elecció ciutadana, sinó que són designats pels Parlaments Autonòmics, obrint-se així les portes a la devolució de favors i a la recol·locació de companys descontents.

Si a això s'afegeix la seva escassetat de funcions, supeditades sempre als designis de la Cambra Baixa, s'ha de concloure que l'Alta resulta prescindible per devaluada i ineficaç. La posició que assumeix en el procés legislatiu és totalment secundària, posseeix unes facultats de control molt limitades (que, en cap cas, afecten a la responsabilitat política de l'Executiu) i, el que és encara més cridaner, no té el protagonisme davant les pròpies comunitats autònomes que se li pressuposa. De fet, a excepció dels casos d'intervenció extraordinària que preveu la teoria però no en la pràctica (com les lleis d'Harmonització o la mal anomenada «suspensió de l'Autonomia» de l'article 155.1 de la vigent Constitució), es limita a realitzar funcions de mera correcció tècnica -en ocasions, simplement ortogràfica- dels textos remesos pel Congrés.

Així doncs, aquesta insuportable lleugeresa del Senat, en la qual sura sobre el nostre model constitucional, s'ha d'acabar. No obstant això, molt em temo que, com succeeix amb tants altres objectius, el trànsit de la paraula a l'obra es diluirà entre interminables taules de treball, rigoroses comissions d'experts i vergonyoses estratègies de partit. Potser tinguem més sort en la següent dècada. O en el proper segle.