21.197 raons, i moltes més

"El Truffaut és la demostració tangible que l'Ajuntament va fer bé de comprar l'immoble de l'antic Cinema Modern i que encara va fer més bé de confiar en la proposta del Col·lectiu de Crítics de Cinema"

17.07.2015 | 16:27
21.197 raons, i moltes més

(Article publicat com a pròleg a l'Anuari 2014 del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona)

Hi ha invents que funcionen i n'hi ha que no funcionen. El cinema Truffaut que es va inventar, ara fa catorze anys, el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, és un invent fabulós.

Aquesta crònica d'un any, dedicada a les activitats del Truffaut durant l'any 2014, any del seu catorzè aniversari, n'és una molt bona prova. Amb la màxima simplicitat gràfica i la màxima eficàcia explicativa, aquesta memòria passa comptes d'un any i ressegueix les pel·lícules de la Programació Regular 2014 amb un comentari adequat per a cada pel·lícula per part, successivament, dels diferents membres del col·lectiu. Es repassen la Programació de la Filmoteca de Catalunya i els Cicles de l'any 2014 que s'han dedicat a les Pioneres del cinema i, com no podia ser d'una altra manera, a la I Guerra Mundial. Completen la memòria la llista de les millors pel·lícules de 2014, les més vistes de l'any i un comentari final sobre Girona i el cinema, que subratlla la importància i el canvi que s'ha produït amb l'adquisició i posada en funcionament d'un nou projector digital. Han passat pel Truffaut, durant l'any, 21.197 espectadors.

El nombre d'usuaris de la sala és, amb tota seguretat, l'argument principal que avala una pel·lícula d'èxit assolit amb esforç, dedicació i imaginació. La idea de fa catorze anys s'ha acreditat encertada perquè hi havia una demanda objectiva que ha estat estimulada per l'oferta i ha establert un cercle virtuós entre els públics i el cinema. Uns públics àvids de sortir, de tant en tant, de la voràgine del cinema comercial i de la constant renovació de la cartellera per anar a beure i saciar la set a les fonts dels clàssics, dels orígens, de la història, dels grans directors, dels grans actors i actrius, de les grans obres mestres, de les versions originals, de les obres que ja no són als circuits i que és bo repassar sovint.

Hi ha també, però, un argument que transcendeix la programació i l'activitat del Truffaut. És un argument lligat a la vida urbana, al ritme de la ciutat. La façana de l'antic Cinema Modern pel carrer Nou del Teatre és una invitació a la nostàlgia, una evocació de la ciutat que s'ha escolat amb el temps i que ja no tornarà. L'actual desolació d'un edifici buit i enrunat amaga els records de moltes sessions de cinema, de molts concerts de música clàssica, d'escales amb un punt de pretensió, de cortines i domassos, de vestíbuls solemnes i amb una mica de romanticisme per a les mitges parts. Per la banda del carrer del Portal Nou, després de passar per la plaça de la Mercè i el gran castanyer bord de la casa de la cantonada, amb penjolls de glicines per un costat i la massa de pedra de l'església dels Dolors, al costat de l'antic convent de la Mercè, amb minúsculs cors de pedra adolorits travessats per manats de sagetes, s'obre discreta l'entrada del Truffaut.

Darrere la porta de corten s'hi amaga un pas a celobert, el terrat d'una casa, una eixida senzilla, un corredor amb un arrambador ceràmic i algunes plantes i, finalment, un rebedor discret, una oficina, i la sala de cinema. El racó amable, el refugi segur, d'alguns milers d'espectadors fidels durant catorze anys. L'altra cara de la moneda de la visió desolada i trista de l'entrada principal que he comentat.

El Truffaut és la demostració tangible, és la prova del nou, que l'Ajuntament va fer bé de comprar l'immoble de l'antic Cinema Modern i que encara va fer més bé de confiar en la proposta del Col·lectiu de Crítics de Cinema, que volia ressuscitar el cinema i les seves essències en un antic cinema que acabava de tancar.

I, així, mentre la intempèrie, la pluja i el temps, feien de les seves i anaven degradant i aterrant l'edifici principal, la llavor sembrada al Cinema Truffaut era la demostració palpable que és en la vida i les activitats de la societat on la ciutat viu i es renova i que on no hi ha l'escalf de les persones, la vida mor lentament.

D'aquesta manera, el Truffaut esdevé una interpel·lació directa, una bella metàfora, que es pot tocar, d'un futur que pot ser molt millor. Si amb pocs recursos i molta imaginació s'ha arribat on s'ha arribat al Truffaut, què impedeix que l'exemple d'èxit que comentem s'estengui a la totalitat de l'immoble de l'antic Cinema Modern, s'ompli de vida i d'activitat, i esdevingui un pont real i simbòlic entre el gran equipament que és el Teatre Municipal i la nova factoria de les arts i de les humanitats que ha esdevingut el Centre Cultural la Mercè?

No hi ha excusa possible i és urgent un determini que animi, amb noves energies, la gran illa cultural del centre de la ciutat. Quan arribi l'hora del Modern només ha de quedar clar per a tothom que els que han passat la prova dels anys de la penúria i de l'abandonament, els resistents de la primera hora, els revolucionaris de la imatge, els somiatruites de paradisos cinematogràfics han de tenir un lloc preferent i han de tenir un paper referent. Que quan arribi el moment de l'abundància i els grans recursos no resulti que ens tornem cecs i sords i ens oblidem que ha estat amb la tenacitat del Col·lectiu de Crítics de Cinema que un racó mig mort de la ciutat ha mantingut viva una esperança de futur i ha preparat un esclat de glicines perennes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema