Arribats a aquest punt de la situació grega, és més intel·ligent i efectiu mirar cap al futur que supurar bilis pels errors del passat pròxim. Ja no serveix de res donar voltes a si Tsipras va errar amb el referèndum o si Merkel i els seus sequaços han buscat més humiliar l'adversari polític i donar exemple davant d'altres possibles aventures populars que l'assentament del projecte europeu. El fonamental ara és que flueixin els diners a Grècia, que els bancs tornin a la rutina, que les cues davant els caixers siguin història, que les empreses i els ciutadans tornin a produir i a intentar estalviar, que la inversió estrangera retorni, que Grècia torni a ser vista com un paradís mediterrani per al turisme -encara amb preus més alts per l'IVA- i no com un territori en conflicte, que el país, en definitiva, creixi i ho faci amb transparència, sense maquillar xifres, sense bombolles ni estratagemes comptables.
El pitjor ara seria un conflicte polític intern que derivi en unes eleccions anticipades. És cert que el context social no és gens fàcil (pujada d'impostos indirectes, els que afecten a tothom, rics i pobres; privatització de béns, augment de l'edat de jubilació...) i aquí ha de jugar el seu paper també la jerarquia europea. Es requereix flexibilitat i mà esquerra si algun dels compromisos no s'aplica a la velocitat signada (igual que s'ha actuat amb Espanya i el compliment dels objectius de dèficit). Es requereix suport perquè la ciutadania grega no faci malabarismes sense xarxa sobre la corda fluixa. Perquè no només se la juga Grècia; l'Europa que Merkel i els mercats han volgut per a tothom, també. No ens posem benes als ulls: el model liberal (ultraliberal, si volen) guanya cada dia protagonisme a Europa. Arrasa en totes les batalles lliurades sobre moqueta. Però alguna cosa queda de l'essència solidària i protectora del vell projecte per al continent cansat.
Per això Grècia i els seus ciutadans encara volen ser Europa. Convé que, després de la submissió de Tsipras (ja és passat), tornin a la primera línia del debat els polítics i s'apartin de banda els creditors. El futur és allò que esperem, deia no un filòsof grec, sinó santAgustí. Així que futur hauria de ser igual a esperança. Que així sigui.
