Per algun motiu que està per estudiar, la fugida de delinqüents de presons d'alta seguretat concita un especial interès per part de l'opinió pública. Segurament la mateixa opinió pública que va exigir abans l'empresonament d'aquest mateix criminal per la gravíssima entitat dels seus delictes. És un procés que es produeix amb certa periodicitat i pot portar-nos a concloure que més que els sentiments de justícia i de seguretat, el que la gent aprecia realment és l'espectacle de la peripècia. I tant és que el que es fuga, o s'evadeix dels seus grillons, sigui un criminal, o el mag Houdini que voluntàriament permet que l'esposin, el tanquin després en un sac i el fiquin tot seguit en un bagul que anirà a parar a les profunditats d'un llac. En el fons batega la idea que, un cop pres i engabiat, al delinqüent només li queda un dret: escapolir-per qualsevol procediment, ja que l'acceptació de la condemna no és un dret seu sinó de la societat que l'ha jutjat segons la seva particular escala de valors.

A Espanya, vam tenir el cas d'ElLute, un individu marginal que va passar de ser temut i menyspreat a convertir-se en un heroi de bona part d'una ciutadania que, potser per patir una ominosa dictadura, valorava l'empenta dels que es resistien a ser privats de llibertat, fos quina fos la causa. En la seva primera fugida, any 1966, El Lute es va llançar d'un tren en marxa en què el conduïen a presó i cinc anys més tard va protagonitzar una fugida espectacular del penal del Port de Santa Maria. I tanta va ser la seva fama que en la seva última detenció els mateixos guàrdies civils que l'havien capturat van voler fer-se una foto amb ell per guardar-la com a record. A partir d'aquí, El Lute va patir una exemplar evolució, va aconseguir acabar la carrera de Dret, es va fer advocat, va escriure més d'un llibre d'èxit, i va participar en nombrosos fòrums sobre mètodes de reinserció de delinqüents.

No és aquesta, per descomptat, la trajectòria de Joaquin-el Chapo-Guzmán, un mexicà considerat com el major narcotraficant de droga al món, que acaba d'evadir-se d'una presó d'alta seguretat. Per vergonya del govern i de les autoritats mexicanes, els companys de banda de Chapo van construir un túnel de 1.500 metres de llarg des de la presó fins a una casa propera i a una instal·lació militar. El túnel, per al qual van haver de desallotjar 3.200 tones de terra, estava perfectament ventilat i il·luminat i disposava d'una moto per desplaçar-se per dins. El govern de Peña Nieto, que es va negar a extradir-lo repetidament als Estats Units al·legant que primer havia de ser jutjat al país, ha quedat en una situació enutjosa i haurà de donar explicacions convincents sobre previsibles connivències oficials en la fugida del Chapo, que ja és la segona en 14 anys.

Les fuites de presó acostumen a animar moltes pel·lícules. En la meva infantesa i adolescència vaig veure'n no poques, i em sabia de memòria tots els trucs que s'empraven. Des de fer túnels d'angoixant estretor fins a despenjar-se a l'exterior amb una corda feta amb restes de tela, o directament obrir-se pas a trets o a ganivetades.