Dies d'anunci de nous cartipassos als ajuntaments d'aquest país petit que jau al divan de la psicoanàlisi de fa una bona temporada i dies de parlar dels sous dels polítics. Resulta necessari, sa i fins i tot recomfortant per al contribuent que malda per arribar a final de mes amb certes garanties, llegir titulars que proclamen reduccions de nòmines d'alts càrrecs, com ha estat el cas de l'alcaldessa de les hipoteques, l'Ada Colau, a Barcelona, malgrat se n'hagi sortit a mitges.
Però compte, perquè la discussió sobre el que cobren els polítics té un punt de farisea i és tan llaminera mediàticament que pot acabar deixant-nos la boca amarga. Sí, els polítics -la casta en termes del "Sí que es pot!"- no han de treballar a l'administració amb la voluntat de fer-se les barbes d'or. Ara bé, compte amb les pagues, perquè acusar per acusar alts càrrecs, electes i de confiança, assessors i etcètera de rebre molt més del que es pertoca pot ser perniciós i, al final, una mala inversió per a tots plegats.
Els llocs claus de les administracions, siguin les que siguin, han d'estar ocupats per persones competents que han de rebre una remuneració justa, proporcional a les responsabilitats que els pertoca assumir. Un bon càrrec de confiança pot ser una bona inversió, encara que d'entrada ens pugui semblar impossible. Un bon tècnic pot estalviar-nos diners a tots; més encara: ens en pot fer guanyar, però d'això mai se'n parla en aquests termes, perquè no ven i fa de mal titular.
Tradicionalment els partits polítics han tendit més a premiar la lleialtat mal entesa que la competència, però, ara que vivim temps de canvi, compte amb les rebaixes d'estiu. Reduir sous públics quan van mal dades suposa una declaració d'intencions molt convenient mentre les vaques són magres. Però que la solució discrecional al problema de la remuneració no n'acabi agreujant un altre que fa temps que arrosseguem: el de la gestió. Perquè els bons gestors això ho tenen: també volen cobrar.
