Un dels fragments més citats, omnipresent a les pregàries jueves de la Bíblia és el que apareix al versicle 6.4 del Deuteronomi: "Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'Únic". En la nostra transcripció de l'hebreu seria "Xemà Yisrael: Adonai Eloeinu, Adonai Ehad". Adonai, però, és, a més, des del fenici Adon, el nom que hi ha darrere del popular mite grec Adonis. Tomàs Alcoverro, en una de les seves brillants cròniques, ens il·lustrava sobre la gruta on, a Afka, a les muntanyes del Líban, neix, amb una cascada i generant en el seu curs inicial ?es?tanys paradisíacs, el riu Adonis, conegut ara com a Ibrahim, és a dir Abraham. Si en hebreu Adonai té una dimensió profunda, solemne i gairebé severa, en l'univers fenici, tan proper, des de diversos punts de vista, a l'hebreu, Adonis s'identifica amb la bellesa, amb una sensualitat fascinant i tràgica, i, al capdavall, amb els cicles de la naturalesa i de la vida.
Adonis no és pas l'única vinculació mitològica entre fenicis i grecs. N'hi ha prou de recordar el mite d'Europa, filla d'Agenor, rei fenici de Tir, segrestada per Zeus, i del seu germà Cadmos, que fa una expedició per rescatar-la i acaba quedant associat a l'arribada de l'alfabet al nostre continent i a la fundació de Tebes. A la bandera del Líban, hi apareix la imatge del cedre de les seves muntanyes, esdevingut símbol nacional i que ha arribat a tenir un caràcter mític, com a pont entre els homes i Déu. Al llibre dels Salms (104.16) es diu "El Senyor assaona els arbres més alts,/ els cedres del Líban que ell plantà". La seva majestuositat i la seva longevitat els confereixen un aspecte sagrat i la disposició perpendicular de les seves branques respecte del tronc, com succeeix també amb l'araucària, propicia que el bosc de cedres pugui ser percebut com un espai arrecerat, com un temple. De fet, al Líban hi ha els boscos i la vall dels Cedres de Déu, sota la protecció de l'església maronita i de la UNESCO.
Des de temps remots els cedres es van aprofitar per fer-ne olis aromàtics, per construir-ne vaixells, per enlairar el Palau del rei David (al Segon Llibre de Samuel 5.11 s'explica: "Hiram, rei de Tir, va enviar-li una ambaixada amb fusta de cedre, fusters i picapedrers, que li van edificar un palau") o el Temple de Salomó (Primer Llibre dels Reis, 5.15-25, on Salomó demana al rei Hiram: "Ordena, doncs, que facin per a mi una tala de cedres del Líban. Els meus operaris aniran amb els teus, i als teus, jo els pagaré el sou que em demanis", i Hiram hi respon: "et donaré tota la fusta de cedre i de savina que desitgis. Els meus homes la faran baixar des del Líban fins al mar i la remolcaran amb rais per mar fins al lloc que m'indiquis").
M'he referit a mites i símbols que estan originàriament units a les muntanyes d'un país que ha estat, per raons geogràfiques i històriques, un territori de confluències culturals a la riba est de la Mediterrània, punt de partença de civilitzacions configuradores de la nostra mirada sobre el món.
