Durant els últims quinze dies he fet un màster en Sanitat Pública. Per culpa d'una apendicitis perforada, m'he passat dues setmanes hospitalitzat a la planta de cirurgia digestiva d'un hospital públic. Els primers dies, quan els metges no encertaven a trobar el que tenia, van ser horribles, o fins i tot pitjor que horribles. De l'última setmana no en tinc cap queixa, i fins puc dir que algun dia vaig arribar a passar-m'ho bé, o almenys no vaig tenir cap motiu per queixar-me. La vida en un hospital públic és molt dura -gairebé no dorms, els sorolls són insuportables, les visites alienes que irrompen a la teva habitació compartida són una molèstia, i et sents empresonat i maltractat i sotmès a una injustícia cruel que no aconsegueixes explicarte-, però a mesura que vas trobant-te millor t'adones de com n'estàs, de ben tractat, i fins et sents agraït pel que estan fent per tu. Pot semblar un disbarat, però és així.
En aquests últims anys he sentit tota mena d'estupideses sobre l'estat de la nostra sanitat pública -que havia estat desmantellada per les retallades, que l'havien degradat a un nivell tercermundista i coses per l'estil-, però la meva modesta experiència personal m'ha demostrat que res d'això és veritat. És cert que els metges i tot el personal sanitari han estat maltractats per les retallades, ja que molts cobren salaris indignes o vergonyosos, però la nostra sanitat pública ha resistit, i el mèrit es deu a l'actitud heroica amb què molts d'aquests metges i sanitaris han seguit fent la seva feina. En els dotze dies que vaig estar ingressat, i més enmig d'una terrible onada de calor, no vaig veure ni un mal gest, ni un crit per part dels metges i sanitaris, sinó tot al contrari: amabilitat, respecte, afecte i fins i tot afecte cap als pobres diables que estàvem hospitalitzats. I ho dic perquè estar malalt és el pitjor que es pot fer en aquesta societat narcisista de les selfies i del culte a la salut i a la joventut. Qui voldria fer-se una selfie amb l'aspecte demacrat i la mirada aterrida que se't posa quan et fiquen al túnel dels TAC? Qui voldria penjar al seu compte d'Instagram seva imatge de malalt que avança amb prou feines pel passadís de l'hospital arrossegant la sonda? Qui voldria comunicar al món a través de Facebook que, oh, meravella, li han detectat un apèndix cecal engrossit amb canvis inflamatoris periapendiculars dels teixits adjacents? No ens enganyem, cal estar sonat per fer-ho.
Però tot i així, insisteixo, l'experiència no ha estat tan dolenta com m'imaginava. I per descomptat que he hagut de passar moments molt durs. A vegades, quan tenia febre alta, obria els ulls i veia que la meva habitació havia estat envaïda per una família nombrosa que semblava un estrany encreuament entre la de Modern Family i la família Addams, i que havia anat a visitar un parent que s'anava a operar d'alguna cosa. Un dia vaig arribar a comptar set persones a l'habitació, i em temo que no eren un deliri febril sinó set éssers humans racionals que no havien tingut cap escrúpol a irrompre en una habitació d'hospital per saludar un parent. No eren conscients del mal que estaven fent als altres malalts? No s'adonaven de la seva pèssima educació? Per descomptat que no. Per a aquesta gent, no haver anat a saludar el seu parent hauria estat una mostra intolerable de fredor o desafecció. Aquestes coses, segons m'han explicat, no passen a la freda Alemanya ni a la frígida Dinamarca, on els hospitals són llocs tranquils i silenciosos, però aquí som com som, i suposo que no hi ha res a fer.
I un últim comentari sobre les retallades. A l'habitació contigua a la meva hi havia un pacient que tenia cinc càncers diferents. Li quedava molt poc de vida i ell ho sabia, però s'havia fet cristià evangèlic i no temia la mort. A la nit, ens parlava de la seva vida fora de l'hospital i de les coses que havia fet abans de caure malalt, però al final sempre acabava tornant als seus tumors i als seus tractaments. "Ja sé el que m'espera, però estic preparat", ens deia, i després tornava a parlar dels seus fills o del seu xalet a la platja o del bar on li agradava prendre una cerveseta. El dia que em van donar l'alta vaig anar a acomiadar-me'n, però no era a l'habitació, i em van explicar que l'havien portat a un altre centre hospitalari a fer-li un nou tractament. Tothom sabia que aquell home estava condemnat, però la nostra sanitat pública feia tot el possible per fer-li la vida més suportable. Es miri com es miri, un sistema sanitari que fa aquestes coses està molt lluny de ser el desastre sense pal·liatius que els nostres xarlatans i els nostres apocalíptics ens diuen que tenim. I per fortuna no és així.
