Podem mesurar el pas del temps, de les dècades, per les figures del Tour i les seves gestes. No som més savis, però sí més grans. Als anys 80 del segle passat, començava el sorgiment dels esportistes que, com Perico Delgado, obrien un camí a les Europes, a on tot semblava més civilitzat i ordenat.
A La bola de cristal de la tele, una bruixa de drap anarquista, impossible avui, cridava: "Viva el mal, viva el capital!", Torrebruno, antic presentador dels Beatles a Madrid, era el rei del mambo en el concurs del programa Sabadabadá, on nens i nenes es dividien en tigres i leones que "todos quieren ser los campeones", com feia la cançó. Els seguidors ciclistes eren del Reynolds o el Zor, els equips potents. I el Kelme tenia figures com Belda, precedent del Purito Rodríguez, rocallós i hàbil. Al Sesión de tarde, passaven pel·lícules èpiques en les quals els anglosaxons conquerien sense despentinar-se l'Àfrica misteriosa i el salvatge Oest. I els pirates anglesos se saltaven el domini castellà del Carib. Hollywood feia parlar un alemany de mentida als nazis dolents. I Michael J. Fox viatjava entre un futur terrible i un passat inventat. Avui veiem el gran esforç del ciclisme a través del canal Teledeporte. I si abans la guerra era entre l'Iran i l'Iraq, l'antiga Mesopotàmia és un pou d'odi i venjança. Ja ningú recorda el petroli de Kuwait. I les Torres Bessones són una etapa de la mort col·lectiva. Avui sabem que l'indígena que exterminaven als films clàssics només volia sobreviure, que els pirates estaven a sou d'Anglaterra. Avui sabem que l'heroi de guerra va lligat sovint al dolor, la mort o la destrucció.
