De Podem a BComú o Sí que es pot

22.07.2015 | 15:34
De Podem a BComú o Sí que es pot

«L'avantatge de Podem és la gran multitud indignada que no perdona el PSOE ni el PP; partits que han perdut la credibilitat
i no els faran mai més confiança»

Les turbulències sacsegen els partits de forma cíclica i Podem ha crescut tan precoçment i intensa que en dos anys de vida n'ha complert deu; el rostre d'Ada Colau o de Pablo Iglesias ja són tan familiars com el d'en Rajoy fins i tot més que el d'en Pedro Sánchez. El partit Podem (és un partit!) no s'ha lliurat de la tensió interna per diferents motius, el més cabdal és que alguns militants qüestionen enèrgicament l'estructura piramidal que han construït els seus fundadors, la manca de diàleg assembleari amb les basses i acusen en particular Pablo Iglesias, l'ídol mediàtic, que vesteix per anar a la platja o a la taverna a beure cerveses amb els companys i no per això no ambiciona el poder com qualsevol polític professional. Mitjans diferents, fins idèntics. Uns caminen elegants i són de mena carrinclona, altres descamisats i parlen amb la moderna llengua del carrer.
Podem després de la victòria en les eleccions al Parlament Europeu va precipitar-se en l'èxit, va refregar-se en l'optimisme de creure que tot seria un camí de roses morades, color del partit. Es van agradar massa i massa aviat; van contemplar-se en el mirall cofois creient que tot era possible i que tot estava per fer i per fer-ho ells. Van posar a treballar la veritat només al seu servei i encara ara la tenen en exclusiva. Un deix mes?siànic amarà el seu discurs. Un llenguatge planer, entenedor, tanmateix travessat de profecia redemptorista: «Jo sóc la resurrecció i la vida, qui cregui en mi se salvarà» i qui no em cregui es precipitarà als inferns del PSOE i del PP, cap dels dos recomanable. Que s'han presentat amb un missatge vivificador i salutífer, que ha deixat enrere els partits encarcarats, és ben cert.
Aquell aire fresc, aquell tarannà atractiu i seductor de Podem s'anà esvaint i el prota?gonisme d'alguns dels seus líders eclipsà del tot el que significà el moviment social del 15-M, el col·lectiu d'indignats, i a tots aquells que havien lluitat fermament contra els des?nonaments, excepte l'Ada Colau. Aquella ?desimboltura poca solta i gamberra va esdevenir repetitiva i pesada, l'actitud d'hesitar a l'hora de decidir a qui donaven suport a les municipals i postmunicipals també eviden?ciaren els seus embolics interns; es feien pregar massa com fan els consagrats divos de l'òpera.
L'aparició excessiva en tots els debats te?le?visius d'en Pablo Iglesias, cada cop més posturer i amb una gestualitat aparentment natural, assajada davant del mirall, al final em cansà. Ell deia que el convidaven perquè les audiències pujaven i tenia raó, era una imatge volguda pels canals, no obstant se'm va fer antipàtic, massa cregut, massa superb, i cada cop que agafava la paraula perdonava la vida als periodistes; al final quan el veia a la televisió canviava de canal, la raó principal és que ja no m'agradava tant i em fastiguejava veure'l amb el somriure sorne?guer quan li porten la contrària. Podem s'estava convertint en un partit estàndard amb les seves misèries i grandeses. La setmana passada, Iglesias, com si dictés una lliçó magistral a alumnes toixarruts, va dir que segons les feministes en el conte tradicional la «caputxeta» vermella volia «lligar» amb el llop. Si ha?gués llegit l'assaig Psicoanálisis de los Cuentos de Hadas, de Bruno Bettelheim, hauria après la morbositat del complex d'Electra que afecta la «caputxeta», perquè el relat vist a través de les sensibles ulleres de la psicoanàlisi és el llop que l'assetja, l'empaita pel bosc, la intimida i finalment disfressat d'àvia la posseeix.
L'avantatge de Podem és la gran multitud indignada que no perdona el PSOE ni el PP; partits que han perdut la credibilitat i no els faran mai més confiança, tampoc els agrada el que ha fet IU, que a Extremadura va pactar amb el PP i a Andalusia amb el PSOE en les anteriors eleccions autonòmiques. Veuen en Podem o BComú una opció honesta, protagonitzada per joves valents i decidits, cultes, que manifesten en veu alta moltes de les coses que ells pensen. Podem-BComú, la formació d'Ada Colau juga a l'ambigüitat calculada respecte el sobiranisme català, proclamen un enunciat «el dret a decidir» que tot el món democràtic hi està d'acord. Ara es replanteja no assistir a la manifestació de l'11-S amb la peregrina excusa que l'11-S s'ha fet per afavorir Artur Mas. Per què no JunquerasRaül Rome?va, o senzillament el sobiranisme?
Aquí a Catalunya la nova llista encapçalada per en Raül Romeva, seguida per Carme Forcadell, Muriel Casals, dues persones que van exercir un paper fonamental en mobilitzacions ciutadanes, en quart lloc el president Mas i en cinquè Oriol Junqueras, ha desconcertat molta gent que no van contemplar aquesta maniobra tan formida?ble i llesta; s'han descodificat el seus cervells, no saben massa bé què dir i han disparat especialment contra el primer de la candidatura, a qui titllen de trànsfuga, insolidari i traïdor. La inclusió d'Eduardo Reyes de Súmate en el número sis ha estat una magnifica troballa, que dóna un caràcter integrador i manifesta l'evidència, històricament demostrada, que Catalunya és terra de acollida, un creuament de camins, un corredor de pas com d'estada i un poble de pobles de par?la diversa i ètnies de variades cultures i re?ligions. Heterogeneïtat, idiosincràsies, antidogmatisme, república de persones amb voluntat de decidir lliurement el seu propi destí. IC s'ha quedat fora perquè va del bracet amb el partit d'Ada Colau-Pa?blo Iglesias; no sé com reaccionaria el vell PSUC amb aquesta maniobra.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema