L'estiu és sempre bona època per tornar a visitar els clàssics. I són clàssics tots aquells autors que no només han marcat un abans i un després -si fos només això, en lloc de clàssics, hauríem de dir que són fòssils- sinó que la seva obra es deixa llegir amb profit segles després i, a cada nova generació de lectors, sembla despertar-nos sentits nous, interpretacions més interessants i profitoses. La nostra percepció de què és un clàssic, però, evoluciona -i sovint es distorsiona- amb el pas del temps. Ningú no dubta a qualificar de clàssics Homer, Sòfocles, Plató, Virgili, Ciceró, Dant, CervantesGoethe. Però, en canvi, aquestes últimes dècades han fet perdre l'estatut de «clàssics» a alguns autors d'èpoques ben diverses, que, fins fa ben poc, ningú no dubtava a considerar clàssics de primer ordre. Aquesta devaluació de la categoria de clàssic afecta, de manera especial, autors que han pensat i escrit «massa» a la vora del cristianisme i que s'han vist afectats, per tant, per la creixent desmobilització espiritual que viu, en general, Occident, i de manera particular -i per causes també particulars- el nostre país. Dir «desmobilització espiritual» potser ja és dir massa. Hauríem de dir, més aviat, «desmobilització catòlica», car l'espai que tradicionalment ocupava el cristianisme a casa nostra s'ha vist simplement substituït per un amalgama de tendències diverses que apunten igualment al cultiu de l'esperit: des de la malaltissa tendència a la introspecció psicològica (com em sento? sóc feliç? la feina que faig em realitza?), que substitueix els dignes exercicis espirituals contrareformistes, fins al misticisme exòtic a base d'encens (made in China), mantres, ioga i nirvanes amb vinagre. El denominador comú de la desmobilització, en qualsevol cas, és una esmena a la totalitat, una aversió i un vade retro gairebé fisiològic davant de qualsevol cosa que faci tuf de missa. I, com diu un proverbi italià, en l'operació de buidar l'aigua bruta de la banyera, hem fotut avall també la criatura.
No cal rumiar-hi gaire per adonar-se que una part molt substancial de la nostra cultura (és a dir, del nostre pensament, de la nostra música, de la nostra literatura, del nostre art) ha sorgit en un context inequívocament cristià. Negar aquesta realitat equival a negar-nos a nosaltres mateixos. Que siguem ateus, agnòstics o de missa diària no hauria de condicionar gens ni mica la nostra actitud intel·lectual davant d'una producció cultural sorgida en un context religiós o proper a la religió. La tendència general, en canvi, és més aviat la contrària. No és del tot estrany que sigui així. En un país on l'Església ha fet costat al totalitarisme, on, encara avui, els bisbes decideixen qui és apte i qui no per a fer classes de religió en els centres públics i on els ministres d'Educació inclouen la pregària en els currículums esco?lars, es fa francament difícil de defensar la religió com un fet merament cultural, que mereix una aproximació neutral des de l'esfera del coneixement. En lloc de trobar tots plegats un punt d'equilibri entre la catequesi i la preverofàgia, uns prefereixen continuar mantenint ridícules prebendes que els permeten ficar cullerada on no n'hi haurien d'haver ficat mai, i altres fan gala d'un laïcisme a la defensiva, que acaba essent profundament desorientador. El resultat: els educadors ho tenen cada dia més difícil per explicar Salvador Espriu quan no s'ha sentit a parlar mai del Cohèlet, l'art barroc quan no es té ni idea de qui eren Luter i Ignasi de Loiola i arquitectura medieval si no se sap distingir entre un monjo benedictí i un frare dominic.
Dos dels autors que han anat quedant progressivament bandejats del club dels nostres clàssics i als quals ara em vaga de tornar són Agustí d'Hipona i Blaise Pascal. Tot i que van viure a un mil·lenni llarg de distàn?cia l'un de l'altre, tenen molts trets en comú. El més important -i que explica la tírria que se'ls té, tant a l'un com a l'altre-: el fet de ser pensadors cristians. Que algú sigui pensador cristià no hauria de determinar, d'entrada, cap judici sobre l'interès de la seva obra. En aquesta vida, es pot ser pensador gay, pensador daltònic, pensador vegetarià, pensador ric o pensador cristià. Algunes d'aquestes etiquetes poden influir o fins i tot determinar una part o la totalitat d'allò que es pensa, però això encara no ens permet saber si allò que es pensa té interès o no en té. En el cas d'Agustí i de Pascal, indubtablement, en té. Caure en l'avorrida discussió sobre si Agustí és un teòleg o un filòsof, sobre si Pascal és un filòsof o un simple apologeta del cristianisme és perdre miserablement el temps. Si algú no sap trobar un interès netament filosòfic en les Confessions d'Agustí o en els Pensaments de Pascal, simplement vol dir que té una noció de «filosofia» massa estreta i li convé, per sanitat, canviar-la. Seria una llàstima que ens perdéssim aportacions primordials del pensament occidental simplement perquè tenim una idea preformada (és a dir, un pre-judici) sobre què és i què no és filosofia. Els dos propers articles, doncs, seran dedicats a Agustí d'Hipona i Blaise Pascal, aquests dos gegants del pensament occidental. Inequívocament clàssics.
