Jo no he triat ser espanyol, Schäuble no ha triat ser alemany, Tsipras no ha triat ser grec», llegeixo en el fil a un post del blog Nada es gratis. Em sembla una idea encertada: ningú escull els seus orígens i, tot i que influïm sobre el nostre destí, només en part decidim sobre ell. Aquest realisme assenyat conforma un dels reductes bàsics del conservadorisme: el temps ens millora o ens empitjora d'acord amb els nostres esforços individuals i col·lectius, segons les virtuts i els defectes, segons l'atzar, els incentius i la intel·ligència; però no pot emancipar-nos per complet del passat ni tampoc del present. El savi Edmund Burke va anotar en algun lloc de la seva obra que la vida de cada home depèn, en gran mesura, d'una cosa tan singular com la manera com va ser concebut. EN néixer ens inserim en un teixit orgànic que ens envolta i ens nodreix, que va molt més enllà de la nostra individualitat. Aquí es troba la qualitat del llenguatge que aprenem i que posteriorment farem servir -tan determinant en societats estamentals com l'anglesa-; el nivell sociocultural i les expectatives dels pares, la seva xarxa d'amistats i contactes; les habilitats no cognitives com l'autocontrol i les manières, la càrrega genètica i el coeficient intel·lectual; el patrimoni familiar, l'herència i els deutes; el paternalisme o la seva absència, el nombre de germans i la nostra posició entre ells; el relat enfosquit -encara perceptible- dels traumes del passat, dels hàbits familiars, etc. I, en obrir la mà, des del concret al general, ens acostem al barri on vivim, amb les seves oportunitats i limitacions; i després arribem a la nostra nacionalitat -espanyola, grega, alemanya?-, que ens parla al seu torn d'estructures burocràtiques, de qualitat institucional, de lleis, de valors i narratives culturals, d'un saber fer educatiu i industrial... En el moment mateix de la procreació -ens diu Burke-, es decideix alguna cosa més que la vida: també el cartró amb els seus números. No tots, és clar, però sí bastants. Els suficients com per no ser irrellevants.

Això hauria de servir per immunitzar-nos en contra dels postulats de la demagògia. Res comença de zero, res s'origina in vitro. Gairebé tot, en canvi, admet la necessitat de la prova i l'error, de la reforma i de la millora. Com actuar davant dels problemes clau de la política? Per Burke, la pau social i la prosperitat de les nacions dependran de la resposta que donem a aquesta qüestió. ¿Cal acudir a solucions teòriques que aspiren a redissenyar totalment la realitat o, per contra, convé anar testant, depurant i millorant el que ja es té? Pot un, de cop i volta, dictaminar que les seves limitacions ja no són seves i que dècades de governs irresponsables ja no tenen cap pes? És de rebut que un president com Tsipras opti per no respectar la legalitat internacional i renunciï a les conseqüències de la sobirania compartida, amb els bancs trencats i els comptes públics en fallida? Cal creure honestament que la resta dels seus socis li aplaudiran les ocurrències només perquè el problema és massa gran? Podia Rajoy, amb un dèficit per sobre del 10% el 2011, fer alguna cosa diferent del que va fer? Podia haver-ho fet millor, sens dubte; però no molt diferent. Quatre anys després, i a la vista de Grècia, salvar els mobles ja va ser un èxit.

Pas?si el que passi a Espanya i a Europa en els propers anys, és important no perdre de vista l'avorrida sensatesa del realisme. I el realisme exigeix més Europa i no menys, més sobirania compartida i no noves fronteres, més reformisme i menys populisme de dretes o d'esquerres. La UE s'ha refermat d'aquesta manera, com l'Espanya democràtica sorgida d'aquest enorme èxit que va ser la transició. De l'estabilitat i de la qualitat institucional procedeix la confiança; de les revolucions de saló, en canvi, sorgeix el caos, com hem pogut comprovar després de l'absurd referèndum convocat per Tsipras i que només ha servit per endurir, fins a la humiliació, el document final de l'acord. Grècia necessita urgentment una reestructuració del deute, i un nou i generós paquet d'ajudes. Però la resta de la Unió també necessita un govern grec responsable que accepti les regles del joc i no es dediqui a experimentar amb la teoria de jocs alla Varoufakis. La manca de realisme es paga amb males polítiques i dècades de pobresa. O el que és el mateix: qui acaba patint el diletantisme dels governs és el poble.