A fons

26.07.2015 | 00:00

què fas quan els termòmetres s'enfilen com si anunciessin la fi del món? Llegir? Escriure? No, impossible, no et pots concentrar, no en gaudeixes. Anar a la platja? Ni parlar-ne: està saturada de cotxes i de gent que lluita per un metre quadrat de sorra. El més sensat que pots fer és ajustar els porticons, de manera que no s'esmunyi ni un resquill de sol, i obrir portes i finestres de bat a bat perquè corri l'aire. Llavors t'has d'asseure a terra, en un lloc estratègic, i entretenir-te amb les imatges i les paraules que desprèn una pantalla.
Així ha estat com m'he cruspit una bona part de les entrevistes del programa A fondo, dirigit i presentat per Joaquín Soler Serrano entre el 1976 i el 1981. He vist i escoltat Jorge Luis Borges, Juan Rulfo, Salvador Dalí, Octavio Paz, Joan Brossa, Josep Pla, Mario Benedetti, Ernesto Sábato, Julio Cortázar, Salvador Espriu i Mercè Rodoreda. Quin goig! Entrevistes llargues, en alguns casos de més d'una hora, sense presses, a fons, com indica el títol del programa, intenses i reposades. Només s'hi veu un plató gairebé nu, amb dues persones que enraonen, no cal res més, perquè elles ja ho omplen tot.
Soler Serrano sap treure profit de cada convidat, sap de què parla i què ha de preguntar, ho fa amb tacte i alhora amb fermesa, sense eludir les qüestions més compromeses o delicades. Hi podeu trobar l'erudició de Borges, amb aquell sentit de l'humor gairebé metafísic; la cadència afrancesada de Cortázar, que sempre sembla que t'estigui explicant un conte meravellós; o els poemes d'Octavio Paz, recitats per ell mateix amb una sobrietat exquisida. Dalí fa de Dalí: histriònic, amb algun estirabot i alguna d'aquelles frases que durant setmanes et ronden pel cap. Pla, entre cigarreta i cigarreta, també fa de Pla, lúcid, sorneguer, de vegades incisiu i satíric. El pobre Espriu, en canvi, sembla encarcarat, cohibit, amb unes respostes lentes i laborioses, però molt valent quan s'ha de definir sobre la situació de Catalunya (l'entrevista és de 1976). I a la gran Rodoreda, se la veu tan menuda, tan tímida, tan fràgil, però alhora amb tanta passió...
L'últim programa semblant que es va emetre a la nostra televisió va ser L'hora del lector i el van esbandir el 2011 sense cap mena de recança. La televisió, i els mitjans en general, han caigut en una visió superficial i apressada de la cultura, que ha quedat reduïda a espais minúsculs, embolcallada i distorsionada amb llumets de colors. Tot plegat, molt revelador, i molt trist.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema