MODELS ANTAGÒNICS

26.07.2015 | 00:00
MODELS ANTAGÒNICS

Wolfgang Schäuble, el ministre de Finances alemany, deu ser una de les persones més odiades d'Europa, sobretot després dels llargs mesos de negociació amb Grècia que han acabat en un duríssim pla de rescat per als pobres grecs. He repassat el que es diu de Schäuble a la premsa i a les xarxes socials -Google és molt útil per a aquestes coses-, i els resultats han estat formidables (formidable, en sentit etimològic, vol dir "aterridor"). Perquè el que m'he trobat han estat insults d'aquest calibre: "nazi", "sàdic", "criminal austericida", "psicòpata", "tarat", "terrorista", "mafiós", "gàngster"... També hi ha gent que l'acusa de ser un colpista que ha perpetrat un putsch econòmic contra el legítim govern grec. I altres comentaristes han intentat explicar l'adust caràcter de Schäuble i la seva obsessió pel control del dèficit públic pel fet que sigui un home que ha de viure en una cadira de rodes, cosa que li ha agrit el caràcter i l'ha convertit en una persona cruel que gaudeix veient patir els seus semblants. És a dir, que per a molta gent, Schäuble podria ser com un d'aquests llibertins que sortien a les novel·les del marquès de Sade i que gaudien fent bretolades a les seves pobres víctimes innocents.
I per descomptat, davant l'ogre Schäuble hi hauria el vitalista i apol·lini exministre grec de Finances, Yanis Varufakis, que representaria tot el contrari del que representa el ministre alemany. I així ha sorgit un d'aquells antagonismes que tant ens agraden en aquesta època de simplificacions i de relats enganyosos. Schäuble i Varufakis. El ying i el yang. L'alegria davant del rigor. El gaudi sensual enfront de l'estalvi masoquista. La càlida emotivitat davant de la insensibilitat del comptable. I, com és natural, tots preferim el ben plantat Varufakis en comptes del fred i esquerp Schäuble. I posats a triar entre el sever luteranisme que només pretén introduir la disciplina i el rigor en els països díscols i irresponsables, tots tendim a inclinar-nos cap al salvatge hedonisme de Varufakis i dels grecs (al cap i a la fi també som mediterranis). I davant del gest adust i la frigidesa emocional de Schäuble, algú molt poc aficionat a la xerrameca, ens deixem seduir per la retòrica carregada d'intensitat emocional de Varufakis, amb les seves constants al·lusions a la dignitat i la sobirania nacional i el sagrat dret dels grecs a portar una vida acceptable.
Però potser les coses no són com ens agradaria que fossin. Després de llegir totes les coses que es diuen de l'antipàtic Schäuble, he decidit informar-me una mica sobre ell. I el que he descobert no m'ha demostrat que sigui un ogre ni un sàdic ni un terrorista. Schäuble és fill d'un inspector de finances i ell mateix es va especialitzar en dret tributari. Al seu país, Alemanya, tothom recorda la hiperinflació del 1923, quan una barra de pa va arribar a costar dos-cents mil milions de marcs, així que l'obsessió per controlar el dèficit és molt més que una mania o un caprici. Schäuble fa més de quaranta anys que es dedica a la política i és un europeista convençut: els grans programes d'ajuda financera a l'Europa menys afavorida sempre van comptar amb el seu suport. I no és un polític més al servei de l'oligarquia: als anys 90 va recomanar pujar la fiscalitat de les grans empreses per evitar el tracte desigual pel que fa a la soferta classe mitjana. I més important encara, la política, per a Schäuble, no és un mer exercici de diletantisme ni d'ambició, perquè el 1990 un esquizofrènic li va disparar dos trets quan sortia d'una reunió política. Una bala li va destrossar la mandíbula. L'altra es va allotjar a la columna vertebral i el va deixar paraplègic. Així que aquest gest dur, aquest aspecte sempre seriós i aquest rictus amarg a la boca no són només el resultat d'una severa mentalitat ordenancista, sinó la conseqüència d'un atemptat que va estar a punt de costar-li la mateixa vida: "Qui podia imaginar -li va comentar Schäuble a un periodista- que nou dies després de la reunificació alemanya jo estaria en un hospital, més mort que viu".
Però tot i així, Schäuble va decidir continuar al peu del canó malgrat el molt que li havia costat la seva dedicació a la política. I tot aquest esforç, es miri com es miri, no sembla una cosa molt habitual entre la nostra classe política. El mateix Varufakis, per exemple, ha deixat el seu país molt pitjor de com el va trobar, però ara se n'anirà a fer classes a Austràlia o a Texas, on guanyarà el doble o el triple gràcies a la seva nova popularitat mundial. Schäuble, en canvi, ha cobrat el seu sou de ministre des de fa quaranta anys i no sembla que aspiri a molt més. És cert que el 1994 va acceptar un xec de cent mil marcs d'un traficant d'armes, cosa que el va implicar en un tèrbol cas de finançament il·legal del seu partit -la CDU democristiana-, però no convé oblidar que no hi ha partit polític que estigui lliure d'aquests batibulls. I pot ser que Schäuble sigui antipàtic i molest, i ho és, però l'Europa que coneixem, amb tot el bo que té, no seria possible si no fos per personatges com ell. No és poc mèrit, es miri com es miri, tot i que ningú triaria Schäuble per anar a prendre una cervesa o per xerrar de futbol.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema