La consigna antisistema és: «No podem confiar en ningú que porti corbata». La seva raó és que els polítics dels partits convencionals, els directius de grans empreses, els paràsits del sistema, en definitiva, són usuaris d'aquest complement. També ho són moltes de les seves víctimes, com els treballadors que, a més de viure en precari, s'han de gastar en roba més diners dels que voldrien perquè necessiten aquesta mena d'uniforme per arribar a fi de mes. Però això no té importància. Tant se val si la corbata és de seda i l'ha dissenyat Valentino o si és sintètica i es pot comprar al Zara. L'enemic du sempre corbata, ja sigui president d'un banc o revisor de tren. Per aquesta raó en reneguen els joves de dretes. Ells, com els seus antagonistes, concentren els problemes en el símbol, de manera que, si desapareix el símbol, s'esvaeixen els problemes.
L'absurd ha arribat a tal extrem que la corbata s'ha convertit en sinònim de distància. Així, presentadors de telenotícies, acadèmics i, com no, polítics, ?se?gueixen fent el mateix de sempre. No obstant això, per resultar més propers, van sense corbata.
