Quan he redescobert la dedicatòria d'Em tragueres el cor, escrita amb lletra arrodonida i enèrgica, m'he fotut a plorar com un pallús. Feia moltíssim que no l'obria. I m'han revingut imatges (radiants) de la Natàlia de principis dels 90. De quan volia ser escriptora i, en comptes d'emmirallar-se en la Rodoreda, com potser hauria tocat, prenia el pols a Raymond Carver.

La trajectòria de la Natàlia, ja s'ha dit, la revela com una persona capaç de jugar rols molt diferents. Però jugar-los, molt sovint, la va convertir en l'ase dels cops: perquè era dona, perquè feia goig, perquè era de CiU, perquè presentava concursos a la tele, perquè l'havien col·locat a la FilmoÉ La cultureta gironina, sobretot algun personatge assedegat de càrrecs o reconeixement, aviat la va foragitar del seu petit Parnàs. Ells se la van perdre.

Que consti, que la Natàlia també feia arrufar els morros als convergents més momificats. Tu diràsÉ La veien com una Holly Golightly esperitada, que, després de prendre's un glopet de whisky, se'ls havia colat al Museu Darder per vaporitzar les sales amb un esprai de Carcomín.

La Natàlia era un encant. Molt empàtica. La suma de la seva mirada, neta i riallera, i les seves opinions, franques, heterodoxes i apassionades, resultava una combinació irresistible. I si un dia estaves fluixet, bé, sempre se'n sortia per aixecar-te els ànims i fer-te tornar a casa taral·lejant allò del bright side of life.

La Natàlia ha estat una amiga excel·lent. Tenia un cor enorme. I per molt greu que li sàpiga a la senyora mort, jo penso continuar escoltant els seus batecs intensos, alegres i lluminosos.