Cada estiu ens regala una estampa gairebé obligada: la indecent quantitat d'obres i reformes que es fan a carrers i places, a edificis i voreres. L'explicació oficial és que aquesta estació, en comportar menys presència de veïns i vianants, és idònia per a les actuacions urbanístiques que interfereixen notablement en el trànsit quotidià. Aquest pretext porta implícit, doncs, el reconeixement d'un greuge: s'aprofita la migració de ciutadans per posar ciutats i pobles potes amunt perquè és el millor moment per fer-ho, però aquesta tesi inclou un clar menyspreu als que s'hi queden, als que treballen a l'estiu o no es poden permetre fotre el camp. I aquests estan abocats, a conseqüència d'aquesta suposada optimització del període estival, a despertar-se amb el crescendo de les radials, les percussions de les perforadores o l'espetec d'unes runes. Sí, estimats conciutadans i conciutadanes, l'estiu també és això, contemplar una apocalíptica acumulació de pedra i ciment al nostre voltant, mentre fem autèntiques gimcanes per arribar a lloc després de travessar unes laberíntiques rutes de cons, cintes i senyals de plàstic. Acceptem el repte amb una resignada normalitat, perquè sabem que no podem fer altra cosa que queixar-nos, posar-hi bona cara i limitar-nos a tossir amb el polsim. Però hi ha en aquesta estampa, en aquestes obres que ens torpedinen els silencis, la tranquil·litat i la claredat d'idees, la constatació que vivim en un món en permanent construcció que mai no acaba d'estar fet a la nostra mida i que sovint evoluciona malgrat nosaltres, i no amb nosaltres. Aquestes obres, i el seu protagonisme en els nostres rituals horaris, són la metàfora dels nostres processos mentals, de la provisionalitat dels nostres entorns i de la nostra pròpia quotidianitat: sempre hi ha una esquerda per arreglar o un camí per millorar, i sempre sabem que, amb el temps, d'una manera o d'una altra, haurem de tornar a fer obres per adequar-los a les nostres necessitats.
