Un «muffin» per a tu

«No els dónes menjar perquè els vegis prims o raquítics, necessitats o desesperats. El dónes per simpatia»

29.07.2015 | 16:42
Un «muffin» per a tu

Tens pressa i el McDonald's a prop, i vols fer un cafè ràpid. Sàpiguen que el cafè d'aquest lloc és bo, no els enganyo, i te'ls trobes. Un grup de nanos, refugiats al centre de la xafogor de la tarda, et miren quan entres: són negres i magribins, duen bicicletes, la mirada intel·ligent, i sembla que esperen alguna cosa. Mentre fas cua, la senyora del davant t'explica que els donarà les patates que li posen al menú. Són tan bufons, et diu. I així, compres unes magdalenes, muffins, que diuen els esnobs, a aquests vailets, que et miren amb cara de trapella.

No els dónes menjar perquè els vegis prims o raquítics, necessitats o desesperats. El dónes per simpatia, i perquè tens alguna idea de la situació real que patim, més enllà dels debats bizantins sobre banderes. Per una solidaritat vague, latent. T'ho agraeixen educadament. El 27,5% dels nens i nenes d'Espanya pateixen una situació de pobresa, segons van mostrar al Congrés diputats socialistes i d'UPyD. Són cues a Càritas, i no només no comprar regals als nens, sinó no poder comprar aliments bàsics pel seu creixement i desenvolupament com a persones. L'ésser humà és una mena de bateria complexa que s'omple de l'energia que rebem i de les esperances que repartim. El nostre cervell ens fa recordar millor les coses positives, i allò negatiu tendim a desterrar-ho. Però els nens afectats per la pobresa tenen la vida tenyida de la foscor dels problemes dels pares. En el món que vivim, on el ciutadà ho és en tant és capaç de comprar i adquirir productes, molts pares i mares matarien abans de no donar als fills segons quines joguines o les bambes de moda. Però això és confondre l'educació amb l'esforç econòmic, i creure que als nens se'ls compra, quan això no els importa tant com que els estimem i estem al seu costat. Potser construïm generacions que no valoren l'esforç i pensen que la fama i els diners es fan en un debat d'Hombres, mujeres y viceversa. M'explica un professor que un alumne que té somia ser el primer gai del programa, tota una declaració d'intencions. Lluitar per tirar endavant, esforçar-te fins al límit, és el millor ensenyament. I cal que els nostres nens tinguin un mínim de benestar. Això ho tenien clar les civilitzacions antigues, les cultures americanes, i si m'apuren, les tribus de la prehistòria, que vetllaven perquè els infants creixessin amb el màxim benestar possible. La nostra civilització perd normes que hem conservat com a espècie durant mil·lennis? Tristament, sembla la realitat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema