Cartes

30.07.2015 | 15:42

Una altra solidaritat
Belén martí rodríguez. girona.
La solidaritat interregional a Espanya té moltes vessants i no totes tenen caràcter econòmic. Però clar, hi ha dades que és millor no saber perquè poden no agradar i poden posar en qüestió allò que a força de repetir-nos-ho fins a la sopa, ens hem anat creient (Espanya ens roba). Doncs bé, segons dades contrastades, Catalunya és una de les comunitats amb menor índex de donants de tot Espanya, de fet és la penúltima per la cua (darrere només té a Navarra), molt per sota d'Andalusia, Aragó, Múrcia o Madrid.
No obstant això, els trasplantaments es fan amb independència de l'origen de l'òrgan i del destinatari (només faltava). És a dir, que gràcies a aquesta altra solidaritat resulta que molts catalans poden seguir vivint i ho fan gràcies a un ronyó murcià, un fetge andalús o ¡un cor madrileny! Però això ni és notícia, ni interessa que ho sigui, no fos cas que comencem a replantejar-nos les coses i al Sr. Mas i companyia se'ls acabi viure amb l'esquena dreta.

Resposta a Jaime Serrano de Quintana
joan boronat lecha. blanes.
El Sr. Jaime Serrano de Quintana comenta que en la meva carta del 26-6-15 «Estelada i la bandera confederada» carrego amb tota l'artilleria contra llur bandera. Trobo estèril dialogar amb una persona que presideix aquest tipus de secta, però responc per al·lusions.
Dir que Franco va iniciar el cop d'Estat (ells l'anomenen alçament) sí que és un error històric; ell el va acabar, a causa d'unes circumstàncies que el van desempallegar d'alguns contrincants. Ens vol donar lliçons sobre la història de la seva bandera, tot i que s'ha oblidat de remarcar que llurs colors van ser inspirats per l'ensenya de la Corona d'Aragó, que també és la de Catalunya, molt anterior al 1833. Deixant de banda la història de Cuba, avui podem interpretar que l'Estelada amb el blau i l'estrella (la gran majoria) s'inspira en la bandera de la UE i l'onegem pacíficament amb desig d'agermanar-nos amb els altres pobles d'Europa en igualtat de condicions; mentre que no hi ha error ni falsedat en dir que, actualment, la bandera espanyola representa els hereus del feixisme franquista.
El Sr. Serrano remarca que no tot el poble català vol la independència, que molts se senten orgullosament espanyols; però l'única manera de saber quants som els que la volem és fent unes votacions. L'orgull no és una virtut, el DRAE diu: «Orgullo: Arrogancia, vanidad, exceso de estimación propia, que a veces es disimulable por nacer de causas nobles y virtuosas». Els catalans (molts) volem la independència no per orgull, sinó per poder viure lliures com qualsevol poble.
Espanya, com Europa, és una demarcació geogràfica, i tot i que independent, Catalunya seguirà essent part d'Espanya i d'Europa, així que no pateixin els que senten la part noble i virtuosa de l'orgull, que no deixaran d'ésser espanyols si no volen.

Europa, Grècia
i els «calés»
joan enric carreras i mercader. bellcaire d'empordà.
Perdoneu-me l'atreviment de parlar d'economia europea, però ho faré en el llenguatge del carrer. Entenc que tots el països de la UE tenim els mateixos drets i deures, però clar, no tenim la mateixa productivitat en cada un dels nostres països. Els del nord som més treballadors i millor organitzats, els del sud més ganduls i espontanis, uns viuen de les indústries, els altres del turisme i l'agricultura, uns són rics i els altres pobres, i crec que és aquí on rau el veritable problema.
Quan veig que per aconseguir un «rescat» els diuen que han de retallar les pensions penso que no és el mateix dir a un pensionista que li descomptaran un 30% per pagar el deute del país quan aquest cobra 600 euros, a un dels països rics que en cobra 2.500. Podem tenir les mateixes obligacions però no tenim els mateixos ingressos, Alemanya hauria de recordar que li van perdonar quasi tots els deutes de les dues guerres, no tenen memòria?
Penso que ja n'hi ha prou de rescatar bancs, al final es queden amb les nostres cases gràcies al diner que a la fi és de tots, i que prové dels nostres impostos. Volem una Europa Unida, treballadora i solidària, els que no sabem treballar és el primer que hem d'aprendre, i els «amos» ser més solidaris;?ara és un saqueig organitzat i acceptat, crec que cal dir prou.

El cec rumb d'encallar el vaixell
Joaquín Durall. banyoles.
No s'entén, de veritat, el fenomen independentista europeu si no és que sigui un mer capritx del superjo personal, que diuen els psiquiatres. Una cosa eren els independentismes de les colònies americanes i africanes de fa quatre i cinc segles, on les metròpolis explotaven i saquejaven les seves colònies, els seus recursos, habitants, rique?ses i tresors; però a l'Europa de?mò?crata, on tots poden reclamar, negociar i normalitzar les seves diferències i repartiments, em sembla un banal caprici de «beninstal·lats» amb agressivitats i rivalitats sobrants mal interpretades i passionalment mal pensades.
La complicació gegantina, i estèril, d'instal·lar a Catalunya un nou país autònom, quan sabem que el bitllet de l'autobús de 4 places és deu vegades més car que el de l'autobús de 40 places, per acabar tots muntats en el Talgo Europeu, de 400 places, quatre-centes vegades més barat, és un clar ?desenfocament. Quina volta inútil.
Unificar, col·laborar, intercanviar és el que necessiten els països i les regions, que ja tenim règims democràtics, on els descobriments d'uns enriqueixen el benestar dels altres i viceversa, en un ambient de poder parlar i negociar el camí més racional i rendible entre els possibles. Mas i els seus col·legues estan actuant personalment, amb l'obsessiu, cec i tancat rumb d'arriscar a encallar el vaixell per res més que la seva divina medalla personal.

A Ada Colau, alcaldessa de Barcelona
Francesc A. Picas. la jonquera.
La primavera de 1530, Carles d'Àustria, rei de Castella i comte de Barcelona, es trobava de pas per Catalunya, i demanà acolliment al monestir de Poblet. «Sóc el rei d'Espanya», digué, en trucar a la porta del monestir. «No el coneixem», va respondre el prior, de dintre. Llavors, Carles I rectificà, i digué en veu forta:?«Sóc el comte de Barcelona». Immediatament les portes del monestir s'obriren de bat a bat i reberen el comte i el seu seguici amb tots els honors.
L'alcaldessa de Barcelona ha fet una gran ofensa a la seva ciutat i a Catalunya. Ha expulsat el bust d'un il·lustre ciutadà, el comte de Barcelona, d'un lloc d'honor de l'Ajuntament. No sap història, la nova alcaldessa? Carles d'Àustria per Catalunya no era rei. Era el comte de Barcelona. Mereix, doncs, un respecte. Té dret d'ocupar un lloc d'honor a l'Ajuntament. Per dignitat, ha de recuperar el seti d'on l'han expulsat.
Haurem d'esperar el 27 de setembre per recobrar amb honor i llibertat la nostra història?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema