La setmana passada ens vam proposar dedicar els dos següents articles a dos clàssics que és ben recomanable de revisitar durant l'estiu: Agustí i Pascal. El primer que convé dir d'Agustí d'Hipona és que era africà. És a dir, que si volen imaginar-se'l, ja es poden oblidar de tota la tradició iconogràfica que el representa blanc com un glop de llet. Era negre, si fa o no fa com ho pugui ser qualsevol amic de vostès que hagi nascut a Algèria. Que un dels filòsofs occidentals més importants (i, sens dubte, el més important dels Pares de l'Església llatina) fos nascut en un poblet del nord d'Àfrica fa rumiar força. Al marge d'un petit parèntesi que té Roma i Milà per escenaris, i que té força importància biogràfica però representa, al capdavall, un lapse molt petit del seu periple vital, Agustí es va moure ben poc d'Àfrica. La seva vida transcorre en el reduït triangle que uneix la Tagaste natal amb la Cartago (que Agustí associava fonèticament amb una «sartago», una paella, en un joc del tot intraduïble en català) on va realitzar els seus estudis de retòrica i Hipona, d'on va ser nomenat bisbe l'any 396 i on desplegaria tota la seva activitat pastoral, política i filosòfica fins l'any de la seva mort, el 430. Mentre agonitzava, Agustí sentia l'aldarull dels vàndals de Genseric, que assetjaven Hipona. La condició africana d'Agustí, i la coincidència de la seva mort amb la «invasió bàrbara» de la seva pròpia ciutat emmarquen perfectament el personatge. D'una banda, Agustí ens parla d'aquella època recòndita en què el mediterrani no era una frontera -i la major fossa comuna d'Europa- sinó un mar amable a tota la riba del qual s'hi parlava la mateixa llengua i s'hi pagava amb la mateixa moneda. De l'Àfrica romana en sorgirà Luci Apuleu, l'escriptor romà més important del segle II, autor de l'única novel·la llatina que hem conservat íntegrament, L'ase d'or; o cinc noms clau en el desenvolupament del pensament del cristianisme antic, a més d'Agustí mateix: Tertulià, Minuci Fèlix, Cebriàde Cartago, Arnobi i Lactanci. D'altra banda, Agustí viu el moment de major fragilitat de l'Imperi des de la seva creació. Roma és saquejada l'any 410 i la tranquil·la Numídia nord-africana acaba també caient en mans no romanes dues dècades més tard. Això converteix Agustí en un pensador-frontissa. L'últim dels antics i del primer dels medievals.

Agustí navega entre dues aigües epocals («epocal» no és un adjectiu normatiu, en català, però ja va essent hora que ho sigui; ho diuen els francesos, «épochale», els italians, «epocale», els anglesos, «epochal», i els alemanys, també «epochal» i, sobretot, no ho diuen els castellans, per tant jo em permeto de fer-lo servir i no en culpin el sofert corrector d'aquest diari). Però també entre dues aigües «professionals». Agustí és innegablement un filòsof però un filòsof cristià, que parla constantment de Déu i això el converteix, alhora, en teòleg. Però aleshores, què és? Filòsof o teòleg, perquè no sembla que es pugui ser totes dues coses alhora. Doncs sí, sí que es pot (que es diu ara). Agustí és senzillament un pensador cristià i és més aviat ridícula la prevenció amb la qual, sobretot aquestes últimes descregudes dècades, s'ha mirat la seva obra pel simple fet de ser l'obra d'un bisbe catòlic.

Tornar a obrir un llibre d'Agustí és sempre una experiència recomanable. Molt especialment, les seves Confessions, que en català tenim esplèndidament ben traduïdes per un dels nostres millors llatinistes i poetes, Miquel Dolç. Tot i que s'hagi dit sovint que les Confessions inauguren el gènere de l'autobiografia, aquesta etiqueta no ajuda gaire a abordar-ne la lectura. En aquest llibre, Agustí fa coses molt més importants i impressionants que no pas explicar la seva vida. D'entrada, tot allò que explica, no ens ho explica a nosaltres, sinó a Déu. Però és clar, fins on sabem, Déu-nostro-Senyor, no llegeix llibres, ni falta que li fa. Déu és el destinatari «formal» del llibre, però el destinatari «factual» som tots i cadascun de nosaltres. L'operació és d'una grandesa de mires literària excepcional, perquè els lectors reals de l'obra no podem evitar tenir la sensació d'estar llegint l'obra de manera obliqua, com si estiguéssim escoltant d'amagat una conversa íntima dels veïns amb l'orella enganxada a la paret. És a dir, que les Confessions són una gran i lloable mentida en el millor sentit, és a dir un producte literari de primera magnitud.

El lector que s'hi vulgui apropar, hi trobarà fragments edulcorats i insuportables de floretes al déu-que-tot-ho-sap i, alhora, reflexions precioses sobre la naturalesa del mal o del temps. Si algú té cap dubte sobre la qualitat filosòfica d'Agustí, n'hi ha prou que obri directament el llibre XI de les Confessions i assistirà en directe a l'espectacle d'un geni en procés de reflexió. La meditació sobre la naturalesa del temps que conté aquest llibre és tot un model i una proposta sobre què vol dir pensar honestament. El seu punt de partida ja és d'una franquesa desarmant: «Què és el temps? Si ningú no m'ho pregunta, ho sé, però si m'ho demanen, no ho sé». Tot el que pugui venir a continuació, només pot ser literatura filosòfica de la bona.