Natalie

El funeral a l'església del Mercadal va ser una demostració de la pluralitat de registres de la Natàlia i de la multiplicitat de fils que hauríem d'estirar per confegir un perfil biogràfic matisat. Hi havia, naturalment, una alta densitat de càrrecs públics de Convergència Democràtica; president, consellers, secretari del Govern, secretari general de CDC, alcaldes, diputats, senadors, regidors i regidores. Hi havia, també, directors de cadenes de televisió amb les quals la Natàlia havia col·laborat, directors de programes de ràdio i televisió, representants del món de la cultura. Girona hi era present pels quatre costats; gironins coneguts i gironins anònims, amics i amigues, col·legues diversos, amics d'infància i adolescència, amics i amigues de la maduresa sòlida, companyes i companys escriptors, llibreters, professors. La tristesa era general, el dolor més evident en algunes cares, trasbalsades per la intensitat dels mesos llargs de la malaltia i totes les emocions concentrades del tracte constant. La mare, els fills, la germana, tots els familiars, i les fidelíssimes amigues que l'han acompanyat i que l'han ajudat a viure les escletxes de felicitat que la vida ens proporciona amb gasiveria concentrada.

Però, segurament, el més rellevant del funeral, la dada més significativa, va ser la presència anònima d'alguns centenars de persones amb qui la Natàlia havia vessat tota la seva simpatia i la seva generositat. L'atapeïment de l'església, desbordant cap a la plaça, amb calor sufocant, era una mostra, més que evident, de tota la força de seducció que la Natàlia havia exercit en tots els camps de la seva vida.

Alguns han recordat aquella entrevista en què ella havia dit que escrivia per seduir. D'altres n'han subratllat la bellesa i l'elegància, algú més ens ha posat davant l'evidència d'un tarannà cosmopolita d'una persona que va néixer gironina, però que hauria pogut ser parisenca.

Vet aquí, potser, la clau de la meva entrada afrancesada: Natalie. No ho sé; si que sé, en canvi, que en aquesta expressió jo hi veia concentrada tota la vitalitat, les ganes de viure de la Natàlia. Les ganes de gaudir a fons de la vida, de la cultura, de les expressions diverses de la bellesa, dels atractius de les ciutats del món. És probable que en més d'una ocasió, a la Natàlia, Girona li quedés petita; ella que podia somniar tot el glamur dels Camps Elisis, de les Tulleries, del barri llatí de París o de la cinquena Avinguda de Nova York.

I, en canvi, que no la traguessin de la seva Girona o del seu refugi més íntim de l'Escala i Montgó. La Natàlia volia, i necessitava, espais de recolliment per pair tota l'efervescència del món i per expressar amb naturalitat la seva manera de ser. El primer cop era naturalment el seu físic, canònicament bell, però la seva condició física l'havia assumida amb una normalitat absoluta i es concentrava, justament, a conciliar vitalment aquesta espectacularitat evident amb una manera de ser que mai no va deixar de banda les conviccions més profundes. Conviccions i creences. La noia, agosarada i innovadora, era profundament fidel a un sentit bàsic de la seva condició cristiana, més pur que el d'alguns entorns i, en aquest sentit, lluny de la hipocresia social que a vegades domina l'escena. La segona convicció era l'amistat que exercia amb generositat. En tercer lloc, la cultura per vocació i per feina, entesa com una font de regeneració permanent, com aquella seducció que volia exercir amb l'escriptura i exercia en tots els camps de la vida i, finalment, un compromís nacional exercit, també, de forma planera a la ciutat des de l'Ajuntament, i a Catalunya des de les diferents esferes del Govern.

Pels temps que corren, pels temps que vénen, la Natàlia era aire fresc, simplicitat, naturalitat, normalitat, cosmopolitisme, una dona sense complexos i amb fermesa en les conviccions i les amistats. Són dosis que ens caldran i dèficits que ens costarà de cobrir. La mort té un efecte dràstic: subratlla, per damunt de tot, els valors, coneguts i no tan evidents, de les persones i ens posa també en evidència la fragilitat de la condició humana. Natalie, un forat al cor de Girona i un buit immens a la Casa de Cultura que espera un impuls nou i decisiu.