Tots a votar el PSUC

«No hagués dit mai que l'únic partit en què he militat acabaria guanyant les batalles com el Cid»

31.07.2015 | 09:23
Tots a votar el PSUC

Una cosa extraordinària està passant a Catalunya. Podríem dividir els partits en dos tipus. Els que directament es fan desaparèixer i es converteixen en plataformes politíques noves i els que continuen com si res no hagués passat i estan a punt que la ciutadania els faci desaparèixer.

Fet i fet tothom avui es declara hereu del PSUC. Una cosa xocant. Així doncs, tenim una llista de la CUP amb el nom de Crida, amb persones com David Fernández que s'han declarat comunistes i que en algun moment o altre han expressat la seva admiració pel PSUC. Una llista, Catalunya, Sí que es Pot, amb gent d'ICV, EUiA i Podem que tots es declaren hereus d'aquesta tradició. La llista Junts pel Sí encapçalada per un hereu natural del PSUC, eurodiputat per ICV fins fa un any, Raül Romeva, i una històrica militant del PSUC, Muriel Casals, al número tres. O sigui que votem el que votem estarem votant el PSUC. Quines coses té la història. No hagués dit mai que l'únic partit en què he militat acabaria guanyant les batalles com el Cid, un cop mort i enterrat.

El PSUC va ser un gran partit que comptava amb 8.000 militants en la clandestinitat, amb l'adveniment de la democràcia va arribar a tenir-ne 42.000. En la batalla entre eurocomunistes, prosoviètics i leninistes va passar de 42.000 militants a 3.000 en qüestió d'un any i mig i del 20% de vots al 3%. Alguns dirigents creien que «mejor equivocarse con el partido que acertar fuera de él». Al PSUC va passar una cosa que va descriure Javier Pradera com un fenomen típic de la tradició comunista estalinista. En aquells països de l'est d'Europa, la gent se n'enfotia i considerava dissident el que segueix «recto cuando el partido gira a la derecha o a la izquierda». Així doncs, 39.000 militants va seguir recte i el partit es va quedar sol, amb la Veritat, però sol. Ja ens havia de semblar sospitós un partit que en la seva festa anual en deia «Festa del Treball» no podia arribar massa lluny, no fotem.

Deuen estar molt, molt malament les coses com perquè ara l'element de més prestigi en la política catalana sigui un partit que van matar els seus propis dirigents, amb una diligència i rapidesa sorprenents.

Els que es reclamen ara del PSUC deuen estar malament però els que no s'hi reclamen probablement encara estaran pitjor. Com diu Xavier Domènech, «la història respon a les teves preguntes amb respostes inesperades, modificant els interrogants». En cristià: el món és boig i no sabem què ens depararà el futur.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema