Cartes

a la Creu de Palau

Narcís Cadena i Masó. GIRONA.

Molt de mica en mica, Girona ha canviat la seva imatge a nivell: urbanístic, cultural, humà... L'any 1976, s'eliminaren les primeres barreres arquitectòniques, que marginaven una part de la població. Es va començar pel Portal de França, el seguí Bonastruc de Porta i més tard els Jardins del carrer del Carme. (Quedaren pendents de realització les projectades al carrer de la Rutlla). Hi havia el compromís de reformar les voreres dels altres carrers que, molt a poc a poc, s'acomodarien a la normativa vigent.

A Palau-sacosta, ja ens queda menys per aconseguir la fita d'eliminar quasi totes les barreres arquitectòniques i ambientals. Els tècnics de l'Ajuntament fa temps que tenen calculat el cost de col·locar les llambordes a la vorera esquerra; situada sentit nord, segons es baixa pel carer dels Jocs Olímpics de Barcelona, anant cap a la Residència de Pensionistes. És el tram que va des del Passatge Romaní fins a la Residència d'Estudiants. (Nota: si ho mirem de manera objectiva els blocs d'habitatges del passatge Farigola i Romaní, obtingueren la cèdula d'habitabilitat definitiva l'any 1975).

És un fet provat que alguns ciutadans han d'exercir la paciència. En aquest cas, els qui pateixen més les conseqüències d'aquesta mancança són les persones que per desplaçar-se utilitzen una cadi?ra de rodes. Hi he vist caure persones, per culpa de l'esglaó existent entre la part on només es veu ciment i l'acabada on hi ha les llambordes. (Sort que no van fer-se mal en el seu físic, ni van denunciar l'Ajuntament per negligència).

Senyors de l'Ajuntament: els queden quatre anys més, per completar l'obra a la Creu de Palau.

Gràcies a tots els ajuntaments que hem tingut, per les millores fetes a la ciutat.

Lloat sies Missenyor

Roser Frigola i Macià. girona.

«Laudato si' mi Signore», digué sant Francesc d'Assís en el seu «Càntic de les criatures» i el Papa Bergoglio, que va triar el nom del sant enamorat de la creació per al seu Pontificat, ha fet leitmotiv d'aquesta oració en la primera encíclica de l'Església Catòlica dedicada a l'ecologia.

El pròxim desembre tindrà lloc a París una nova cimera sobre el canvi climàtic. L'encíclica Laudato si hi va destinada amb la intenció d'aportar els coneixements, les deduccions que se'n deriven, i les opinions de l'Església, ja que les seves conclusions autoritzades no hi ha dubte que pesen. I no només compten per als catòlics, sinó que, recolzades per estudiosos i científics reconeguts, col·laboren en l'àmbit científic internacional de totes les creences que portin la inteció de regenerar i recuperar la terra que hem malmès.

Aquesta Encíclica representa la presa de posició de l' Esglèsia com ho feren en el seu moment la Rerum novarum, el 1891, sobre la doctrina social de l'Església o la Pacem in Terris, el 1963, després de la guerra freda. Posicionaments de l'Església catòlica, doncs, per a moments transcendents de la història de la humanitat. Sempre prenent partit, amb més o menys èxit en favor de la part més feble. Aquesta vegada la part perjudicada és la Terra, és a dir tots nosaltres.

Ara, amb visió ecològica global del planeta, insta els polítics amb més responsabilitats contaminants que, independentment de creences i interessos partidistes, s'uneixin en la lluïa contra les catàstrofes que ja estem començant a patir. Tot i que hi ha un bon tant per cent d'interessats a fer veure que l'activitat humana no és la respon?sa?ble de l'escalfament del planeta, l'evidència comença a ser clara davant d'imatges televisades d'una natura envaïda pels residus, aqüífers i mars contaminats, manca d'aigua...

El Papa en nom de l'Església insta a formes de vida més austeres, a reduir el consumisme que produeix deixalles innecessàries, a la contenció del consum de gas i petroli, a les energies alternatives mes barates. Resumint: cal, en definitiva, canviar el sentit d'una inèrcia que conscientment o inconscientment ens està duent al desastre.

Malgrat que certs interessos polítics ens diguin que no estan ?obligats a obeir les directrius de l'encíclica o que d'altres diguin que en faran cas, o d'altres mantinguin que no és la activitat humana la responsable, cada un de nosaltres hauríem de posar el personal gra de sorra.

És més que probable que el mal tracte que sofreix la terra, igual que la proliferació d'armes o el terrorisme internacional -les tres amenaces mes angoixants que viu la humanitat en aquest moment- no representin la fi del món però hem d'admetre que si les poguéssim eliminar, tots plegats seriem una mica més feliços.

La llotja del R. Madrid, on s'hi

cou tot

JOAN JANOHER I SADURNI . vulpellac.

És una cuina oberta a tots els problemes que generen inquietud de país. Crec que ningú s'estranyarà amb aquesta afirmació: d'entrada, només cal posar atenció envers als que ocupen els lluïssosos seients i les seves preferències. Dóna la clara imatge d'una moguda constant d'intercanvis socials, polítics i, naturalment, esportius. No voldria pecar d'acusador del que podem desconèixer, però la majoria de reaccions provinents dels estaments nacionals sí donen peu a pensar-ho.

Tanmateix, els problemes i sancions de tota mena que cauen en contra del Barça, demostren ?l'existència d'una mà que mou els fils de la persecució constant que vivim dia rere dia, i l'altre també. En són molts els indicis dels atacs que rep el club, com també el país, entre els quals no podem descartar les sancions i canvis con?tinuats d'incompliments d'actituds, en els quals es vulneren fets democràtics. Aquesta influència de personalitats destacades obren la sospita del problema català i barcelonista.

Que no ens assenyalin com a infractors de les normatives de l'esport en general. Espanya precisament aconsegueix títols campionats i nom internacional gràcies a les federacions catalanes; sense elles i els nostres esportistes seria un país més dels molts que existeixen i ningú coneix. En canvi: el Realíssim Madrid ha de tenir una bona tapadora, atès què quan surt qualsevol problema, aquest queda a l'ombra i s'amaga. Deu ser, doncs, que tenen bones cuines a la famosa llotja?