Instagram, la xarxa social dels selfies, té 300 milions d'usuaris actius al mes, el 70% dels quals fan fotografies amb el mòbil des de fora dels Estats Units, el bressol d'aquesta marca 2.0. Segons dades de la companyia, s'han compartit més de 30 bilions (amb b!) d'imatges i, cada dia, els usuaris fan 2,5 bilions de likes (m'agrada) als 70 milions (amb m) d'instantànies que s'hi pengen diàriament (el que no especifica Instagram és quina proporció són preses amb els pals o braços de selfie ditxosos).
Hem arribat a un punt que si les coses no passen a Instagram, no passen. Ara, la gent va de vacances només si penja un parell o tres de fotos al dia de platges, de monuments, d'aeroports o d'alguna exquisidesa culinària que és a punt de menjar-se en un restaurant de categoria. O fa esport només si és capaç d'immortalitzar-se com a mínim un parell o tres de vegades mentre corre o pedala per camins el màxim d'escabrosos possible. La vida passa a Instagram i, per a molts, Instagram s'ha convertit en la vida. Fins al punt que hi ha determinats personatges (friends, followers o com es digui) que han renunciat a un bé que fins ara era molt preuat: la intimitat. Són gent que es despullen a diari sense rubor i que es fan fotos a tota hora i en qualsevol circumstància. Són gent que retraten tot allò que els passa per davant del mòbil.
Recentment a Girona es va celebrar el funeral d'una persona coneguda (EPD). A internet, com al món real, el millor que a hom li pot passar per rebre elogis és traspassar. Amb cada defunció, a les xarxes socials -a Instagram també- s'obre una cursa per veure qui coneixia millor el mort i qui se l'estimava més que ningú. En el cas d'aquesta persona de Girona això també va passar, a banda que hi va haver algun instagramer de gust macabre que es va dedicar a penjar fotos del taüt. És realment necessari haver de fer un m'agrada per la mort d'algú? Què ens està passant?
