Canvi d'època

Els nostres temps ja no tenen aquesta característica de les èpoques passades. Davant els nostres ulls planen les catàstrofes o canvis dràstics d'experiència històrica sense que la vida quotidiana perdi cap de les certeses que associem a la solidesa i el costum. Mai s'ha vist de manera més expressa aquesta síntesi de vida quotidiana assegurada i de futur incert que anuncia una nova època històrica que en la cantarella amb què ens alleugen els dirigents del Futbol Club Barcelona quan es proclamen unànimes a favor de la independència de Catalunya, però afegeixen immediatament que arribat el cas el Barça es mantindrà a la Lliga espanyola. Caminem cap a una escena en la qual totes les nostres seguretats històriques hauran de reajustar-se, però se'ns compensa amb la seguretat que els diumenges seguirem gaudint de l'emoció d'un Messi competint amb Ronaldo. Tapar-se els ulls, se'n diu això. Fins on pot arribar la lleugeresa de la nostra generació? Per descomptat, és un signe més del país que som i qualsevol que coneix la nostra història no hauria de sorprendre's de la gamma de sentiments que li produeix haver de compartir inexorablement el destí dels seus paisans. Des del matí, quan de nou percep amb dolor als butlletins de notícies que viu enmig d'incendiaris desesperats i apocalíptics, fins a la tarda, quan ja l'acumulació dels comentaristes polítics li ha portat al llarg del dia la certesa que, segons les opinions abocades, no cal excloure mai que passi el pitjor, no ens concedeix treva la impressió que tot està sostingut com per un miracle. Potser aquesta normalitat de la inquietud és el que ens fa perdre sentit per a allò significatiu; i la inestabilitat profunda i contínua el que en certa manera ens adapta a navegar en la confusió. Els contrastos, com els que feien percebre a Goethe el canvi d'època, requereixen un món dotat del que ell anomenava "forma impresa". Encara Ortega el 1914 trobava a faltar que no tinguéssim òrgans perceptius per descobrir-la en el temps.

Un observador de les coses d'Espanya, per impassible que sigui, no deixarà de preguntar-se a quina aventura, a quina desgràcia, a quina inquietud, a quina incertesa serà arrossegat en vida pels seus paisans. Aquesta és la nostra especial experiència de la vida històrica espanyola. No hi ha entre nosaltres aquest pathos de la distància capaç de sembrar un dubte, ni que sigui un instant, sobre el curs d'accions emprès. Pel que sembla, el rei Felip VI va acabar sorprès de la seva entrevista amb Artur Mas, decebut perquè aquest no manifestés la més mínima disposició a reconsiderar la seva estratègia. Una dura experiència que sens dubte li porta una nítida notícia de l'estil psíquic dels espanyols. Res de pla B. En dur endavant amb acarnissament una decisió, l'ànima es disposa a viure amb la fúria del que s'introdueix en un túnel ignot. Si aquest és l'estil que Mas i els seus col·legues desitgen per a la Catalunya del futur, humilment he de dir que és l'estil de l'Espanya del passat. El rei, que sembla un home en certa manera fred, almenys ja té un guany d'experiència d'un estrat anímic abundant entre el seu poble. Certament, aquest guany per a la resta dels mortals ja és un escàs consol.

Les coses de Catalunya, com les de la resta d'Espanya, només poden ser encarrilades si són jutjades amb les distàncies pròpies d'un extraterrestre. Llavors obligarien a exigir un canvi d'època. Tots els actors, per contra, es mouen amb un pesat esperit d'insistència que em produeix sorpresa. El dia en què vam començar a saber la veritable dimensió de la trama Púnica, que s'ajunta amb el temps en el qual no deixen d'arribar els ecos del que ha estat el pujolisme, l'únic raonable seria dir: res del que hagi produït aquesta gent pot ser el punt de partida de la solució de res. O hem de pensar que dues estructures travessades pel crim tindran raó en els assumptes polítics majors? No seria millor qüestionar de manera radical el terreny de joc al qual aquests actors ens han volgut portar? No seria millor denunciar les dues elits polítiques que des dels dos costats han jugat a separar-nos com a pobles mentre s'omplien les butxaques?

És tan evident que cap dels actors pot reclamar complicitat, que sorprèn que la ciutadania no denunciï l'escenari cap al qual està sent arrossegada. Aquí, els independentistes catalans, dirigits per Òmnium i l'ANC, testimonien el fenomen més digne d'observació. Doncs lluny de disposar d'un esperit cívic, amb tots els matisos diferencials que implica la pluralitat interna d'un magma social, es presenten com una homogeneïtat polititzada que, en la seva puresa idealista, compensa el fet que hagi acceptat treballar amb una classe política corrupta. Per descomptat, des del punt de vista històric és una mutació. Si als antics catalans històrics, conscients de ser una nació, se'ls digués que per activar el poder constituent d'aquesta nació catalana n'hi hauria prou que s'expressés a favor de la independència el 50% dels vots més un, començarien a riure. Doncs resulta evident que cap nació política és tal si els que diuen que ho són caben en aquests marges. Que aspirin a conduir un procés de fractura amb Espanya amb aquests vímets, i des d'una evident mostra de desconfiança cap als seus polítics, és la prova de diletantisme més clamorós que han vist els temps. Què passarà ara si la resta de les Corts catalanes, d'aproximadament un altre 50%, es reuneixen per separat per dir que ells no reconeixeran l'anomenat poder constituent català? Realment, el disbarat és d'una índole que excedeix la política. Es tracta no d'una percepció de detall, sinó de percepció de conjunt. Malauradament, aquesta només s'obté amb una mica de distància. I per aquesta distància es necessita una mica d'aquella capacitat de mirada que és capaç de destacar formes d'entre la confusió dels esdeveniments puntuals del temps. Pel que sembla, això no li està permès a qui se sent implicat en els fenòmens concrets amb la intensitat d'emoció pròpia de qui espera l'autèntica parusia. Ja se sap: el propi de l'actitud subjectiva de la forma dogmàtica és la disposició al martiri. No cal tenir l'esperit de Josep Pla per mirar-los amb recel. Els que no creiem en dogmes, i ens atenim a la flexibilitat de l'actitud pròpia del mite, no podem deixar de ser irònics en aquestes situacions febrils, encara que en el nostre cas sigui més aviat com una forma de fer-nos forts per quan haguem de viure en escenaris que no hem contribuït a dibuixar.

Els mites són pròdigs en ensenyaments de les conseqüències d'actituds com aquesta. Un d'ells l'explica Robert L. Stevenson en un petit conte titulat El diable a l'ampolla, que podria il·luminar l'òrgan perceptiu dels que no s'adonen del canvi d'època. La idea d'independència ha permès a una generació de catalans tenir un horitzó històric i vivencial que configurava un futur. Mentre va estar dins de l'ampolla, aquesta idea va permetre els relats sobre Espanya i sobre el passat que no havien de ser contrastats. Han obert l'ampolla i ara hauran d'atenir-se a les conseqüències. Aquestes seran abans de res acomiadar-se d'aquest horitzó personal, existencial i cultural amb el qual han viscut fins ara còmodament instal·lats, protegits de tota verificació de la idea amb què jugaven. No han de confortar-se amb la previsió, certament irada, que si perden al 27 de setembre, Espanya es venjarà i els humiliarà. Aquesta vegada no hi haurà res d'això. Tampoc hi haurà a l'altra banda de l'Ebre la gent corrupta de la trama Púnica. La idea que té l'independentisme d'una Espanya essencial és tan falsa com la que tenen d'una Catalunya eterna. L'atenció a la història, la percepció per als canvis històrics, això és el que no semblen tenir. M'agradaria creure que molta gent raonable l'exercirà en els mesos que aniran des de setembre a desembre de 2015.