Cartes

02.08.2015 | 00:00

Desemparament mediambiental
Pepe Cortés Leon. Peratallada.
Visc en una finca rústica de 9 hectàrees al Baix Empordà, on he plantat oliveres, cereals i ceps. Sóc membre de la Unió de Pagesos i amb esforç, temps i diners m'he donat d'alta com a finca ecològica, fet que significa pagar una quantitat anual, si és que vols tenir el certificat que garanteix la utilització única de productes naturals.
Els camps del voltant, per tal d'activar la producció, regularment s'inunden de purins, fet habitual a la zona i que va contaminant irreversiblement la capa freàtica. Val a dir que ja fa anys que el municipi no disposa d'aigua potable.
Darrerament vaig notar que alguns ceps havien mort, o que presentaven una certa deformació foliar. Davant la sorpresa, vaig contractar un tècnic que va dictaminar que la causa era un herbicida, el 2,4D, que algun veí havia llençat (aconsello consultar a internet per posar els pèls de punta). Es tracta d'un producte altament tòxic i cancerigen per la salut humana, volàtil i que s'acumula dins la cadena alimentària (Butlletí 564 de la RALLT). Conclusió: el meu hort, les olives, el blat, el raïm... deu estar contaminat? Es increïble que a aquestes alçades, al nostre país, encara s'utilitzin productes tan tòxics i sense cap mena de control.
Davant d'aquesta situació, em sento totalment desprotegit. No hi ha cap organisme local o nacional que empari els que tenim cura del patrimoni natural? No em queda mes remei que recórrer a la Comunitat Europea i exposar el cas. Callat no m'hi quedaré.

Qui vol El Vol?
marc vergé. girona.
Ja fa un any que ens van vendre "Una experiència única". Després de molta polèmica, pel muntatge del mateix, per l'espai que ocupa, els colors i material utilitzats, es va tirar endavant. Tinc entès que la llicència d'activitats era per un any, sense pròrroga, i des de l'Ajuntament se'ns van dir que no hi hauria cap excepció. Semblava que ja estava tancat, pendent de buscar-li una nova ubicació, però sembla que ningú vol el Vol. A hores d'ara encara s'hi veu moviment, i desconec si tenen llicència. Entenc que molts dels hostalers estiguin indignats per la pressió que reben per part de les institucions, quan a horaris, i sobretot, normatives de terrassa, on se'ls demana colors i material uniformes que no "contaminin" l'estètica del Barri Vell, i entenc que se'ls demani, però som tots iguals?

President,
no "senyor"
Xavier Serra Besalú . Girona.
Anomenar sistemàticament (Sánchez Camacho, Fernández Díaz, tots els del PP) a l'actual president de la Generalitat de Catalunya com a  "senyor Mas", és una estratègia de màrqueting? Si ho és, és molt lletja. I si no ho és, encara és pitjor i més lamentable.

L'amor
Piua Salvatella i Vila. Girona.
Hi ha coses que em sorprenen, i ja sóc gran!... Em refereixo a una experiència que he viscut fa pocs dies amb les meves amigues les carmelites descalces de Montilivi. Unes germanes que s'estimaven molt, però la gran sembla que no ha pogut sofrir la mort de la seva germana petita (97 i 92 anys). Són unes amigues "peculiars" totes, per sobre de tot per l'acolliment i simpatia (i ja sé que hi ha molt més darrere de tot això). La més gran de les sis no portava ulleres, se les posava només puntualment; les altres, totes amb ulleres. Fou ella qui va entrar primera en el món de la informàtica i feia felicitacions de Nadal, pregàries i tantes altres coses al servei de les altres. Ella, la M. Mercè, la gran, conduïa una cadira de rodes elèctrica que li permetia fer molta feina; l'altra, la Mercè, anava en una cadira de rodes manual que necessitava que la portessin d'un costat a l'altre. Totes dues amb el somriure sempre a punt: la gran, d'orella a orella, diríem; l'altra, un somriure tímid que feia que t'hi acostessis de seguit. Per la M. Mercè les coses eren lògiques quasi totes, calia ser puntuals amb tot, cantar sempre, encara que per l'edat (ella era sorda) li costava d'afinar. Per tant era lògic que ella havia de ser la primera de morir. Fa uns anys la Mercè va estar hospitalitzada molts dies i la mort semblava imminent. Ella deia que no moriria, li tocava a ella primer, i no es va morir. Tot era raonable per a ella. Aquest estiu, si preguntaves per la salut, la Mercè deia que es trobava bé, la M. Mercè deia rient que es trobava molt malament, però que no calia patir...
El dia del funeral de la Mercè li va faltar oxigen a la M. Mercè i ahir vam assistir al seu funeral. No ha estat lògic però ja estan juntes.
Totes dues havien cantat molt bé, i a la M. Mercè a més li agradava escriure. Un tast : "I en sonar l'hora escollida, si vençuda pel dolor en els llavis sense vida es desmaia la cançó, serà la fi de la tonada una pausa solament, perquè espero confiada cantar al cel eternament".
Amb agraïment i estima a totes.

La mirada de l'avi
o de l'àvia
Pedro J. Piqueras Ibáñez. girona.
Igual que totes les edats de la vida, la vellesa també posseeix el seu encant. Com succeeix amb els vins de solera, són els anys els que van prestant el millor aroma i sabor als afectes i sentiments, són els anys els que ens ajuden a trobar la serenitat d'ànim, l'equilibri emocional, els que fan possible la reconciliació definitiva amb nosaltres mateixos i amb els altres
 Tots hem tingut ocasió de veure reflectida en la mirada profunda d'alguna persona gran, la serenitat tranquil·la que emana de la seva ànima. Qui no ha tingut a?questa sensació a l'haver observat alguna vegada, quan érem nens, la mirada de l'avi o de l'àvia. Penso que el "Dia dels Avis" és un bon moment per fer present alguna d'aquelles mirades i tenir un agradable record, i si ja no està entre nosaltres enviar a Déu una oració per la seva ànima. Davant aquestes sensacions de la realitat cal exclamar: Que bonica és la vellesa!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema