En mitjans econòmics i empresarials es comença a creure que les eleccions del 27-S seran un atzucac per a Catalunya i Espanya, i s'albira que faran perillar l'evolució de l'economia. Per això comencen a sortir veus demanant que els empresaris siguin més actius i trenquin el seu silenci. Aquells qui diuen això confien que tots els empresaris faran el crit al cel i demanaran que es freni el procés cap a la independència. Agafo el guant i començo a manifestar la meva opinió, tot i que estic segur que vindran més articles a mesura que anem avançant en la dinàmica de les eleccions.

El govern del PP no es pot pas posar la medalla de l'ortodòxia financera quan ha legislat sovint de forma arbitrària, afavorint els seus amics i també de forma electoral rebaixant l'impost de la renda en any electoral, mesura que comportarà possiblement l'any vinent un augment de l'IVA fins a 23% per tapar el forat creat en les administracions públiques. És a dir, aquest govern de Madrid ha pres mesures per contenir la despesa però alhora no ha sabut aguantar les seves pulsions d'amiguismes i electoralistes. Com tampoc ha sabut contenir la seva fòbia a la descentralització autonòmica. Excés de pulsions.

Aquesta fòbia explica les barbaritats que ha fet mentre collava la Generalitat de Catalunya. Si teniu temps llegiu l'informe "Crònica d'una ofensiva premeditada: les conseqüències sobre les persones a Catalunya" publicat per la Generalitat a finals de juny. És bo recordar els greuges i posar-los en ordre per poder tenir una opinió sobre el que ens convé en el futur. Un dia vaig respondre a una pregunta sobre quin seria el preu de l'electricitat en el futur, i quan parlem del procés val la mateixa resposta: El resultat dependrà de quins governs hi hagi. És a dir, després de les eleccions el panorama serà diferent segons quina majoria guanyi aquí i allà, per tant la incertesa a hores d'ara és total.

L'ofec del govern de Madrid a l'economia catalana és enorme. Ho és quan s'ha carregat les energies renovables i la cogeneració, mentre augmentava el preu de l'electricitat a les pimes durant el període més greu de la crisi. El resultat és que a Catalunya la davallada salarial ha estat del 8% en termes reals, fruit d'un teixit ple de pimes, mentre que a Espanya només ha estat del 4,5%, gràcies a un teixit de grans empreses i d'administracions públiques, més insensibles a costos empresarials. Tot i el llast arrossegat l'economia catalana ha continuat essent la locomotora de l'economia espanyola, on el 16% de la població aporta el 20% del consum, el 20% del PIB, el 25% de l'exportació, el 26% del turisme, el 31% de les patents i el 1,6% del PIB en forma d'apropiació indeguda a través dels pressupostos de l'estat. A l'hora de veure què ens convé més cal partir d'aquesta foto de situació, la que mostra que Catalunya és l'economia més moderna, amb caràcter fortament exportador, i a la que les mesures del govern de Madrid sovint ignora, quan no la xucla descaradament.

El cas més evident del greuge econòmic entre Catalunya i Espanya és el dèficit fiscal del 8% del PIB català des de fa 25 anys, és a dir, en tot aquest període hem perdut dos anys complets de riquesa. Però hi ha més greuges, com el de la llei de la dependència, que el govern Zapatero va legislar unilateralment amb el compromís d'aportar la meitat del pressupost: durant el 2014 l'Estat va aportar 192 milions d'euros front els 909 milions que va aportar la Generalitat. O el de la inversió en infraestructures, incomplint el que diu l'estatut per valor de 3.967 milions d'euros, executant el pla de rodalies de Catalunya en un 7% mentre que a Madrid ha estat del 100%. Cal afegir el repartiment discrecional de les inversions en cultura i en ajuts rurals o, encara més greu, el fre a noves figures impositives de la Generalitat sobre centrals nuclears, dipòsits bancaris o l'euro per recepta, impedint-li via tribunal constitucional la obtenció de més ingressos. Per un costat els pressupostos obliguen a cenyir un dèficit màxim i per altra part no es traspassen els recursos pactats legalment i s'impedeix qualsevol ingrés que pugui alleugerir les finances públiques de la Generalitat. El nou model de finançament que havia de ser vigent l'any passat queda per definir per a l'any vinent, sabent tothom que això perjudica a l'economia catalana. Tot plegat és un abús premeditat per ofegar l'economia de la Generalitat i, per extensió, la de tot Catalunya, acció que sembla feta amb joia pels qui ho han pensat.

Per tant, els empresaris que han de dir la seva seran diferents si són empresaris que fan els seus negocis a l'òrbita del Govern central, gaudint d'una legislació específica i discrecional per a ells, que els dóna avantatges que permeten xuclar descaradament de l'economia, o bé si són empresaris exposats a la competència pura i dura, i que han de patir els excessos regulatoris que afavoreixen als empresaris anteriors, sovint els que més surten a la foto i els que menys ens representen.

La gran majoria dels empresaris de Catalunya són de pimes exposades als mercats més exigents, tant si són interns com internacionals, que pateixen les plètores del regulador. És evident que no ens convé continuar així, amb lleis arbitràries que afavoreixen uns i castiguen la majoria, amb accions que volen perpetuar una manera de fer que fa massa centúries que dura: l'apropiació de l'esforç del menestral, de les pimes catalanes. La por empresarial rau a continuar pel camí que anem ara, no pas en el canvi.