La barbacoa

03.08.2015 | 00:00
La barbacoa

"El que molesta i fa mal de veritat, molt més que els diners públics
que s'han fet desaparèixer, és la sensació de confiança traïda
i de burla cruel cap als electors"

fa tres anys, quan vaig estar vivint en una petita ciutat de Pennsilvània, la primera notícia que vaig llegir només d'arribar va ser la detenció del recaptador d'impostos del comtat. L'home li havia comprat una gran quantitat de marihuana a un policia camuflat, i això era un delicte molt greu a la puritana Amèrica, i més si es tracta d'un càrrec públic. Al poc temps es va descobrir que el recaptador, que a penes portava diverses setmanes en el càrrec, també havia fet desaparèixer uns 20.000 dòlars en diners del contribuent. Als Estats Units, sobretot a escala local, encara perdura la vella democràcia d'arrel jeffersoniana que es fonamenta en la confiança mútua entre administrador i administrat, així que els impostos locals no es cobren a través d'un organisme estatal, sinó que s'envien directament al recaptador d'impostos, en molts casos a través d'un xec al portador.
El nostre recaptador d'impostos era un paio molt jove, de vint-i-pocs anys, negre (en una comunitat on hi havia relativament pocs afroamericans) i que militava en l'ala més radical del Partit Demòcrata. Quan va ser elegit, el diari local va parlar elogiosament de l'"alenada d'aire fresc" que suposava l'elecció d'aquell home, tot i que les seves credencials eren més aviat escasses. L'home havia estudiat un o dos cursos al college on jo feia classes, però mai es va presentar als exàmens ni va acabar res del que havia iniciat. Com que no tenia ofici conegut ni experiència de cap classe, l'únic que se sabia d'ell és que era molt simpàtic, parlava molt bé, portava arracades d'or a les dues orelles i sempre somreia, fos quina fos la situació (de fet, quan el van detenir, l'home seguia somrient mentre caminava emmanillat entre dos policies: es coneix que havia vist la càmera i no havia pogut evitar el reflex condicionat de somriure on fos i quan fos). Els meus amics professors estaven indignats per la detenció d'aquell home: molts li havien pagat els seus impostos amb un xec al portador, i el fet de la confiança traïda els semblava molt més greu que el desfalc comès amb els diners públics.
No sé què haurà estat d'aquell fugaç recaptador d'impostos, encara que imagino que deu seguir a la tètrica presó del comtat de Cumberland, un lleig edifici amb forma de castell medieval, amb merlets i espitlleres, construït amb pedra rogenca i que s'aixecava davant de l'oficina del xèrif, no gaire lluny del lloc on havia acampat un esquadró de la cavalleria confederada durant la Guerra de Secessió (aquell va ser el lloc més al nord al qual van arribar mai els confederats). A les novel·les de Faulkner sempre hi apareix un vell meridional que somia amb el que podria haver passat si els confederats, en comptes de retrocedir quan van arribar a aquell lloc, haguessin continuat el seu avanç imparable cap al nord.
Explico això perquè la reacció de molts de nosaltres davant dels casos de corrupció s'assembla molt a la dels electors del comtat de Cumberland quan es van assabentar dels embolics del seu jove i simpàtic recaptador d'impostos. I el que molesta i fa mal de veritat, molt més que els diners públics que s'han fet desaparèixer, és la sensació de confiança traïda i de burla cruel cap als electors. I és que, per molt escarmentats que estiguem, tots nosaltres vam votar, encara que sigui en blanc, amb l'esperança que aquesta vegada -i repeteixo això d'"aquesta vegada"- les coses siguin diferents i els nous governants es comportin amb un mínim de dignitat i de decència. No aspirem a molt més, perquè l'experiència ens ha demostrat que només podem aspirar a uns mínims requisits elementals: que no hi hagi amiguisme en la concessió de càrrecs públics (o que almenys es mantingui en uns límits tolerables) i que els governants no ens prenguin el pèl d'una manera feridora o descaradament humiliant. I si a sobre aquests nous governants administren els diners públics amb un mínim de sensatesa, ja ens donem per més que satisfets. Amb això en tenim prou.
Però això que sembla tan simple no ho és en absolut. A Espanya -i a tot Europa- no hi ha el vell candor jeffersonià que encara perdura a Amèrica i que permet enviar un xec al portador al recaptador d'impostos. Aquí som molt desconfiats amb els nostres representants públics i hem creat unes institucions que garanteixin la neteja de les decisions administratives. Però això tampoc ens ha servit de gaire. Tots els dies veiem com els governants manipulen al seu antull els càrrecs públics, o bé manegen els fils de forma descarada perquè ells siguin els beneficiats en comptes dels ciutadans. I de moment, a diferència del que passa als Estats Units, hem vist ben pocs dels responsables caminant emmanillats per la seva participació en els fets. I cosa curiosa, sovint també somreien davant de les càmeres, com si no tinguessin res a veure en el que han fet, o pitjor encara, com si ni tan sols fossin conscients que havien fet alguna cosa que no estava permesa.
I en certa manera és així: per a molts implicats en diverses trames destapades, el que van fer no va ser res greu ni delictiu, sinó una cosa molt normal -cosa que tothom faria si estigués en el seu lloc-, com si fos una alegre barbacoa estiuenca en una d'aquestes llargues tardes d'agost.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema