Cartes

Mateu Frigoler Teixidor. canet d'adri.

Les recents visites del Felip VI a Girona i Barcelona no són res més que actes de fatxenderia en els quals l'interès i les ganes de voler conéixer de prop les ànsies de llibertat del poble català, són per a ell una superficialitat. Com es pot presentar així el successor del sanguinari Felip V que va provocar a Catalunya el primer holocaust de la història d'Europa? Em fa molta gràcia aquest personatge que parla sempre de democràcia quan a ell no l'ha escollit ningú. Igual que el seu pare, el dret a decidir dels seus "vassalls" sempre se l'han passat per allà on baixant s'acaba l' esquena.

L'altre dia a Barcelona va recalcar molt seriosament que per sobre de tot s'ha de respectar la llei. Quines lleis, les que va jurar el caçador africà davant el Franco? Aquelles anomenades "Leyes orgánicas del Estado"? Els sapastres que varen redactar la sagrada i intocable "Constitución Española" des d'un reservat del madrileny restaurant Casa Lucio mentre jugaven al dominó, entre ells el "botifler" Don Miguel Roca i Junyent, no es varen pas trencar cap banya per oferir a la ciutadania una Carta Magna àgil i moderna precursora del nou segle XXI. La majoria d'articles d'aquesta exquisida obra són una còpia exacta de les lleis franquistes. Hi tenim la figura del Decret-Llei, una traducció íntegra de la llei del Caudillo, la institució del Consell d'Estat així com el títol VI del Poder Judicial amb la majoria d'articles copiats també del règim dictatorial. Amb Economia i Hisenda l'article 130 és curiosament igual que la redacció del principi XII de la llei de "Principios del Movimiento Nacional" del 1958, i així moltes més.

De quines lleis ens parla acatar el borbó, de les imposades per un govern feixista que al cap de deu anys d'acabada la guerra civil encara afusellava gent davant els murs dels cementiris?

Parlant de lleis, en Josep M. de Sagarra ho tenia molt clar quan deia "si hi ha cas de compromís, el Govern té atribucions per passar-se pels coll...s totes les lleis del país".

Lola Anglada, dibuixant infantil

Francesc A. Picas. La Jonquera.

Lola Anglada era una excel·lent dibuixant. Il·lustrava les seves pròpies rondalles. Les figuretes que dibuixava tenien una ànima dolça, i eren d'una tendresa encisadora. Havia dibuixat al Patufet i al Cu-cut.

El 20 de juliol de 1936 s'implantà a Catalunya una revolució anarcomarxista que va destruir l'art religiós, patrimoni de Catalunya, i assassinà poetes i músics catòlics, amics de Lola Anglada. Crims que l'entristiren profundament. La revolució també usurpà les propietats de fàbriques i tallers. La família de Lola Anglada en fou fortament perjudicada. Lola Anglada perdé les rendes de les quals vivia.

Jaume Miravitlles, comissari de Propaganda de la Generalitat, polític astut, aprofità els fets per impulsar amb insistència Lola Anglada a fer uns dibuixos a favor de la guerra republicana.

Lola Anglada no s'atreví dir que no a un polític armat amb pistola. La dictadura marxista era dura. Acceptà per evitar represàlies a la seva família, perseguida. Va fer uns dibuixets inspirats en la cançó El més petit de tots. Uns vailets simpàtics i innocents. Miravitlles, propagandista maquiavèl·lic, els transformà en agressiva campanya de guerra a favor de la república. Lola Anglada quedà compromesa.

Protestem per la forma enganyosa de presentar Lola Anglada al Museu de l'Exili de la Jonquera. Lola Anglada no era defensora de la República, en guerra. Totalment el contrari. L'astúcia de Miravitlles capgirà el pacifisme dels innocents dibuixets.

"L'art del no-res"

Jordi Pausas. parís.

Avui l'art oficial -publicitat i finançat amb els impostos de la ciutadania- és presentat amb tots els honors i en plena canícula a la muntanya de Montjuïc, on es poden contemplar les obres mestres dels artistes "revolucionaris" més destacats que s'acolliren a la decapitació de la tradició plàstica pròpia d'Occident que la CIA imposà en els anomenats "congressos per la llibertat de la cultura" a la devastada Europa a l'inici de la ?guerra freda.

És per això que a l'exposició del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) Del segon origen. Arts plàstiques a Catalunya, 1950-1977, els artistes plàstics figuratius d'aquest període -la política te unes raons que la raó no pot comprendre- hi són olímpicament vetats i ignorats. És per això que l'anomenat "art contemporani" ha esdevingut l'art del no-res.