A LA FISCAL GENERAL DE L'ESTAT

03.08.2015 | 00:00
A LA FISCAL GENERAL DE L'ESTAT

EA Consuelo Madrigal Martínez-Pereda, primera dona fiscal general de l'Estat

xcma. Sra., fa dies que l'hi volia escriure. La ditiràmbica catilinària que vau deixar anar a finals de maig del 2015 a l'esmorzar informatiu de Nueva Economía comparant el procés català que il·lusiona milions de persones a la tirania i al fanatisme -cosa que implica titllar el president de Catalunya de tirà-, m'esperona a no trigar més, perquè ja té nassos que el president sigui titllat de dèspota per demanar que els ciutadans votem i els que segresten la voluntat del poble de Catalunya gosin donar lliçons.
L'hi volia escriure, d'ençà del seu paripé o paperot a la Comissió de Justícia del Congrés el gener d'enguany -quan va dir que procuraria evitar els macroprocessos que no s'acaben mai-, per dir-li que la planyo, senyora Consuelo. Per norma, vostè hauria d'haver estat triada entre juristes prestigiosos amb més de quinze anys d'exercici professional, nomenada pel Rei a proposta del Govern després d'escoltar l'opinió del Consell general del Poder Judicial (CGPJ), que hauria de ser l'òrgan constitucional, col·legiat i autònom (ha!), integrat per jutges i altres juristes per exercir les funcions de govern del Poder Judicial amb la finalitat de garantir la independència dels jutges (ha, ha!) en l'exercici de la funció judicial davant de tothom. (Perdoni les rialles però tothom sap que la cosa no és ben bé així sinó que tot funciona per ditocràcia ("el poder del dit"). I consti que no poso en qüestió els seus mèrits).
Segoviana del 1956, formada a les jesuïtines de la seva ciutat natal, es llicencià en Dret a la Complutense madrilenya el 1978 i, el 1980, ingressà en la carrera fiscal. Amb germà, sogre i marit togats, fou professora de Dret Penal a Comillas. Destinada a Tenerife i Palència, de nou a Madrid, va ser fiscal de la Secretaria General Tècnica i nomenada fiscal de sala coordinadora de menors el febrer del 2008 per aquell magistrat que s'oposà a la imputació de Felipe González pel cas GAL dels anys 80, el Sr. Cándido Conde-Pumpido. No es té coneixement de cap reforma radical seva després de tants anys a la Fiscalia de Menors, llevat que vau donar suport a la reforma de Codi Penal en ser nomenada, amb la pretensió d'elevar l'edat de consentiment sexual (i responsabilitat, supo?so) de 13 a 16 anys. Els seus companys la consideren una dona del tot conservadora, de pregones conviccions religioses i submisa als interessos del govern del PP. Defensora de Ruiz-Gallardón-el 2008 la vostra signatura constava en el Manifiesto de las mujeres contra el aborto- ha sabut nedar i guardar la roba amb el seu substitut, Rafael Catalá.
En les vostres primeres actuacions, n'heu tingut de fredes i de calentes. Per exemple (i no era fàcil) vau saber admetre que algunes agressions a la llengua catalana en les admi?nistracions públiques de totes les denun??ciades per Joan Tardà segons els informes de la Plataforma de la Llengua eren certes, una vulneració lingüística acompanyada -són mots de vostè- d'un tracte "amenaçant, intimidatori o vexatori", del tot punibles, malgrat no s'hagi vist enlloc la punició. En canvi, a l'hora d'investigar l'exvicepresident del govern i exdirector de l'FMI Rodrigo Rato, tot i haver proclamat davant el Congrés que seríeu inflexible davant la corrupció, us heu inhibit a favor de l'Audiència Nacional que instrueix el cas Bankia... cosa que no tothom considera del tot dreturer. Tampoc no he vist que féssiu res davant de Blanca Rodríguez, la fiscal que va arxivar la denúncia dels Mossos contra alguns membres de la policia per haver delatat uns components de la cèl·lula gihadista que els Mossos els seguien (la mateixa fiscal que havia ensenyat la poteta en el cas del nen Eric Beltran).
Encara no us he dit per què us planyo; ara us ho dic. Les coses vénen de lluny. En tenim el cul pelat, els catalans, de pressions de l'executiu sobre la Fiscalia general. Miri: un dels seus antecessors, Jesús Cardenal (1997-2004), quan s'esdevingué l'afer Carod-Rovira (la trobada amb representats d'ETA el gener del 2004), declarà que l'acció de Carod-Rovira "no estava tipificada com a delicte en el Codi Penal i que no es podien obrir diligències contra ell". N'hi va haver prou amb una trucada d'Aznar perquè el fiscal declarés la possibilitat d'obrir diligències i aplicar-li l'article 576 del Codi Penal per col·laboració amb banda armada. Per cert, ¿sap qui era el responsable de la comissió delegada que regia el Centre Nacional d'Intel·ligència aleshores, i havia fet espiar el conseller en cap del Govern català? Mariano Rajoy!
Eduardo Torres-Dulce Lifante va arribar a la Fiscalia General a finals del 2011. El juliol del 2012 presidí la presa de possessió com a fiscal superior de Catalunya de Martín Rodríguez Sol, advocat mallorquí amic seu, president de la conservadora Associació de Fiscals. Malgrat la seva etiqueta de conservador, el novembre del 2012, Rodríguez Sol obrí diligències contra El Mundo per una suposada informació en plena campanya electoral catalana d'uns falsos comptes del president Artur Mas a Suïssa. Per postres, en una entrevista a Europa-Press, Rodríguez Sol va declarar-se partidari del dret a decidir dels catalans. Trobava legítim que Catalunya aspirés a consultar els ciutadans sobre el seu futur polític, però avisava que no existia cap marc legal per a cap referèndum, de manera que era partidari de cercar preguntes que respectessin la legalitat, entre les quals hi podia haver la Llei de Consultes catalana. Un suggeriment ben legal, oi?
El Mundo, que ja li tenia el dit a l'ull, demanà ipso facto que fos cessat. Torres-Dulce li va haver d'obrir un expedient de mala gana. Rodríguez Sol, abans de rebre'l, el març del 2013, li presentà la dimissió. Fou substituït per Romero de Tejada, amb un perfil conservador perquè es volien evitar esquerdes entre les dues fiscalies -la General i la de Catalunya?-  en un moment en què el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya investigava casos conflictius i s'hauria d'afrontar l'anunciat procés participatiu (que no consulta) del 9 de novembre del 2014 (1,8 milions de catalans votant en urnes de cartró!). Des del dissabte anterior al 9-N, la Fiscalia General de l'Estat, pressionada pel govern, va capitanejar la investigació del procés participatiu. El mateix 9 al vespre, deixant clars els contactes entre polítics i Fiscalia, la senyora Sánchez-Camacho ja proclamava als quatre vents que la Fiscalia es querellaria contra Mas. El dia 12, Torres-Dulce i Romero Tejada es van reunir durant una hora i mitja per apropar posicions sobre un primer esborrany elaborat per la fiscalia de l'Estat i que la de Catalunya no compartia. (La majoria de fiscals catalans d'aleshores eren contraris a presentar querella pel 9-N. De fet, el Constitucional no va emetre "cap requeriment posterior" a la Generalitat per advertir de la vulneració de la suspensió que pesava sobre el procés participatiu, al·legaven els fiscals catalans.) Romero de Tejada acabà fent-los costat contra Torres-Dulce. El conflicte estava servit. Junta de fiscals de Sala i querelles contra Artur Mas i les conselleres Joana Ortega i Irene Rigau. Enfront de les pressions del govern del PP, Torres-Dulce, fart i tip de tot, elegantment presentà la dimissió. Aquesta elegància vostè ja l'ha perduda. Acceptant l'espasa de Dàmocles que penja sobre el cap d'Artur Mas i les conselleres Ortega i Rigau, amb les querelles presentades, penja també sobre el seu, de cap. Oi que ho entén?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema