RESSONS DE QUIETUD

03.08.2015 | 00:00
RESSONS DE QUIETUD

Recordaré aquest juliol com l'estiu de Rosa Leveroni i la seva trucada imprevista a la porta dels meus silencis; però també per l'adéu alliçonador i silenciós de la Natàlia Molero. La bona poesia quasi sempre entra a casa teva sense avisar i els poetes i les poetesses, si són bons, no demanen mai permís per tocar les cordes de les nostres lires íntimes, simplement i fatalment ho fan i després desapareixen. La mort en canvi reclama espectacle de dolor i s'alimenta de la trencadissa sentimental que ens provoca amb la seva visita insolent, alguna vegada més injusta que d'altres, i quasi sempre ens deixa l'ombra de la seva presència que es queda amb nosaltres ja per sempre.
Admeto que sóc admirador dels perdedors, d'aquells als quals la vida els gira l'esquena, perquè sempre han d'estar alerta de no tornar a defallir. Però alguns i algunes aquest menyspreu dolorós són capaços de convertir-lo en força creativa. També em marquen especialment aquelles trajectòries vitals estroncades per fatalitats irremeiables. Diria que la Rosa i la Natàlia, en temps diferents, van aconseguir "ser el que volien ser", una cosa complicada per a les dones que es mouen en mons d'homes. Segurament la Rosa Leveroni tancant-se en ella mateixa per bracejar en les seves vivències personals que més mal li feien i destil·lar-les en un ampli recull de poemes delicats; i la Natàlia calçant-se les botes de taló alt i posant-se un vestit jaqueta, va anar plantant cara al món aportant la seva visió personal, a vegades tossuda i les seves propostes valentes per fer avançar la cultura del nostre país.
Els amics de la Unesco de Girona han volgut dedicar aquest any la segona part de l'acte Nit de Poetes, a la poetessa catalana Rosa Leveroni. Un acte poètic del qual la Natàlia Molero intentava estar sempre ben informada. Els convido el dia 18 de setembre a les 21h, al Pati de les Magnòlies de Generalitat a Girona, a assistir a l'estrena de Ressons de quietud, un espectacle nascut de la poesia de Rosa Leveroni, una poesia fràgil, trista, fonda, ferida i lligada a les pèrdues però sempre il·luminada per una petita flama de desig de viure, una flama que ja no crema per a la forta, la culta, la batalladora Natàlia Molero. Dues dones que estimaven el mar i que necessitaven la pau que dóna contemplar en silenci la balsàmica ratlla entre els dos blaus més vius, l'horitzó del nostre Mediterrani, on totes dues s'emmirallaven.
Mai un poema agafà tant de sentit: Testament, de Rosa Leveroni: "Quan l'hora del repòs hagi vingut per mi, vull tan sols el mantell d'un tros de cel marí. Vull el silenci dolç del vol de la gavina, dibuixant el contorn d'una cala ben fina; l'olivera d'argent, un xiprer més ardit i la rosa florint al bell punt de la nit; la bandera d'oblit d'una vela ben blanca fent més neta i ardent la blancor de la tanca. I saber-me que sóc, en el redós suau, un bri d'herba només de la divina pau."

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema