Agraïment de la Fundació Mascort a Eulàlia Isabel Rodríguez Pitarque
ramon mascort amigó. torroella de montgrí.
En nom de tot l´equip humà que forma la Fundació Mascort i en el meu propi, agraeixo sincerament la seva carta explicant als lectors del diari les seves impressions de la visita a la nostra exposició d´enguany a la Casa Galibern, L´art del dibuix i la pintura. Visions 1400 - 1800, a Torroella de Montgrí.
Ens il·lusiona llegir que ha gaudit de les obres exposades, així com de la posada en escena i els detalls dels quals ens agrada tenir cura per oferir una visita interessant i emocionant, sempre de caràcter gratuït. L´animem que assisteixi a una de les visites guiades a càrrec de la comissària de l´exposició, Dra. Rosa Creixell, per sorprendre´s i descobrir encara més sobre les històries i curiositats darrere aquestes obres.
La veïna del pàrquing, Mercè Huerta
clara garcia agulló. girona.
Quan ens vam conèixer, tenies el cotxe aparcat a la teva manera; en saber que seríem veïnes, vas procurar de deixar el teu Volkswagen més ben posat. Al cotxe, sobre el maleter, un únic detall, la paleta de pintora. Saludaves amb amabilitat sempre que coincidíem, amb la discreció que et caracteritzava. Fa uns dies que ens vam assabentar del teu traspàs. La teva paleta continua al mateix lloc. De ben segur que, allà on ara et trobes, et deixaran pintar la Girona que tant estimes des d´una altra perspectiva. Descansa en pau.
De mal en pitjor
Enric Mestres. tossa de mar.
Ara, gràcies a la bogeria independentista d´en Mas, es torna a parlar d´una cosa que ja semblava estar en el bagul de l´oblit des que en Candel va escriure Els altres catalans. S´han obert dos fronts: un contra les polítiques del PP nacional i l´altre entre nosaltres mateixos. Els ciutadans de Catalunya, som o no som espanyols? No hi ha dubte que «políticament» ho som i per tant hem de respectar, complir i fer complir les lleis espanyoles, ens agradin o no. Ara bé, hi ha diferències entre els catalans «d´abans» i els altres, els nouvinguts després i que tan bé va descriure l´esmentat Francesc Candel? La resposta és que sí i, malgrat que alguns puguin pensar que aquesta afirmació és una declaració de pensament independentista, res més lluny de la realitat. És un intent de portar una mica de racionalitat al problema.
Durant la llarga i vella Història de Catalunya, un gran nombre de pobles i tribus l´han envaït; també ha rebut el degoteig constant de gent vinguda d´altres indrets, sobretot del nord, d´allà on ara en diem França, però que en els pretèrits temps dels comtats rebia el nom d´Occitània. És a dir, la gent que vivia en aquesta terra va rebre durant segles la saba, el pensament, la parla i els sentiments dels nostres veïns del nord. Fins i tot hi ha qui pensa que la denominació de «catalans» deriva dels visigots que havien lluitat en els Camps Catalàunics i que, després de la batalla, varen fer via cap a la nostra terra.
Durant el darrer mig segle, l´arribada massiva i constant de gent provinent de l´altra banda de l´Ebre, amb diferent parla, pensaments i sentiments, ha alterat el ritme natural de l´antiga societat catalana i qui no ho vulgui admetre és un fals ja que la Història ens diu que aquests territoris van estar entre 400 i 600 anys en mans musulmanes i això també deixa petjada; malauradament molts polítics, en lloc de llimar les parts més punyents d´aquestes diferències, les utilitzen en benefici propi. En aquest sentit podríem dir que la Generalitat fou el primer a dictar el «o amb mi o contra mi», dividint el país en dues parts asimètriques que, a la llarga, perjudicarà el català. Potser encara s´estaria a temps de reconduir aquesta situació i, per això, tant els partits «legalistes» com els «nacionalistes» haurien de reconèixer i pactar una sèrie d´acords que diluissin una mica les aspiracions d´ambdues parts. Ni uns són conqueridors ni els altres els amos de la terra.
Mentrestant, sembla que l´únic que ho veu força clar és UDC.
